De la vida i marxar...
Hi han dies que m'aixeco sentint-me vell tot i que, si m'emmirallo no sóc capaç de veure en mi, grans signes de decrepitud.
Però son aquest dies en que la mort se'm fa present. I em fa basarda. I tinc fred.
Però son, únicament, aquest dies.
La resta, suposo que com quasi tothom, riem i procurem no pensar en ella.
I no sé si ara, qui encara passi per aquí, pensarà a sant de què repapiejo així i ara.
Javier, cunyat, germà gran. M'has ensenyat tantes coses en aquest 85 anys i 23 dies que has estat entre nosaltres.
Hem rigut tant. Compartit tant!
La teva passió per la música. Pels trens.
Fins i tot un viatge a Japó!
Sempre disposat a fer la filmació de qualsevol dels events dels meus fills, els teus nebots. basicament concerts, que després editaves amb aquell amor...
Gràcies, cunyat, germà.
Gràcies per portar-nos a tots, una mica, de la mà. Com feies amb mi quan era petit.
Un petó immens
Una abraçada infinita.
Fins la retrobada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada