De la vida i marxar...
Hi han dies que m'aixeco sentint-me vell tot i que, si m'emmirallo no sóc capaç de veure en mi, grans signes de decrepitud.
Però son aquest dies en que la mort se'm fa present. I em fa basarda. I tinc fred.
Però son, únicament, aquest dies.
La resta, suposo que com quasi tothom, riem i procurem no pensar en ella.
I no sé si ara, qui encara passi per aquí, pensarà a sant de què repapiejo així i ara.
Javier, cunyat, germà gran. M'has ensenyat tantes coses en aquest 85 anys i 23 dies que has estat entre nosaltres.
Hem rigut tant. Compartit tant!
La teva passió per la música. Pels trens.
Fins i tot un viatge a Japó!
Sempre disposat a fer la filmació de qualsevol dels events dels meus fills, els teus nebots. basicament concerts, que després editaves amb aquell amor...
Gràcies, cunyat, germà.
Gràcies per portar-nos a tots, una mica, de la mà. Com feies amb mi quan era petit.
Un petó immens
Una abraçada infinita.
Fins la retrobada
Com més grans ens fem, més ens costa acceptar aquesta partida, sobretot de la gent que estimem...
ResponEliminaUn record preciós per a tu i per a tots nosaltres.
Descansi en pau.
Aferradetes ben fortes, nin dolç.
Em sap greu i em fan molta tristesa lea pèrdues properes. Però tal com em dius al meu blog, al final allò que més ens serveix és l'agraïment per tot allò viscut.
ResponEliminaNo repapieges pas, no… al contrari, és un post ple de bellesa i ple d'amor cap al teu cunyat-germà.
I ineviatblement ens fem vells… però tu encara no gaire.
Abraçades infinites, Miquel Àngel.