D'estiu, passejades, mar, temps i altres...
Ha sigut, encara és, temps de passejades, d'anar en bici, de pujar i baixar. De fruir, fins i tot, quan no ha vingut gaire de gust.
D'intentar ser proper quan la llunyania és evident.
Una setmana a Euskadi, a Hondarribia. Visitant des de Baiona fins a Deba. Sempre per la costa. Donostia i el Peine del Viento tancat per despreniments.
El Cantàbric i les seves platges canviants.
Tornar.
Caminar pel Parc fluvial del Riu Sec. De bon matí. Un dia gris, que podia haver acabat plujós. Baixa poca aigua. Però els horts estan ufanosos. Les figueres (moltes) carregades de fruits.
Ens apropem a un home que està recollint figues com ho he vist fer sempre: una canya oberta per un dels extrems. Son figues clares i en te un cistell ben ple. El comentari és obvi: "Aquest senyor te figues per donar i per vendre".
Ens ha sentit. Ens mira. Somriu. I sense deixar de collir diu: "Per vendre, no. Però, per donar, tantes com volgueu. Apropeu-vos, agafeu i tasteu-les".
Potser mengem mitja dotzena ben bona. Mentre, ens explica que ara baixa poca aigua perquè la depuradora de dalt (la de Castellar) està tancada. Que a l'altre figuera, - la de figues morades, potser de coll de dama -, li falta una setmana per estar a punt de recollir.
Aquesta pausa, aquest petit regal i la conversa. Una cosa que hauria de ser habitual, normal, s'ha convertit en un fet "extraordinari".
- "Agafeu més. Que això és ambrosia!."
- "Si passeu un altre dia, agafeu-ne..."
El plaer d'assaborir una figa fresca. De sentir a la boca com és de sucosa.
Decidim, aprofitant una pausa a les pluges, pujar i baixar a Núria caminant des de Queralbs. Pel camí vell. Agafem la ruta del pont de Cremal. 7,7 km.
És un dilluns fantàstic. Amb sol però una temperatura que no passa dels 15 graus. Genial per caminar per muntanya.
Anem pujant a un ritme tranquil. Com és habitual, deixem passar els que van més ràpid. Tothom te un "Hola!" o Bon dia!", en creuar-se, tinguin l'edat que tinguin.
Ens aturem en algun racó, a fer un mos, per beure, a fer una foto...
Quasi al final del recorregut ens trobem gent, famílies amb nens, gent prudentment gran, que ja baixa. Tal i com van vestits, es pot deduir que han pujat amb el cremallera i baixen caminant.
Tot i això, en 3h30, arribem a la Creu d'en Riba (1.990 m). Anem "On time". El temps estimat és d'un quart més. Un èxit tenint en compte els meus genolls de pasta fullada.
Dinem, passegem. Fem el mandra damunt l'herba vora el llac. Hi ha molta gent. De molts llocs.
Decidim baixar d'hora. El camí és molt pedregós i els genolls i les cames patiran. Ja sabeu la dita: "Les pujades cansen. Les baixades maten"
Ens creuem amb gent, joves sobretot, que van amb motxilles i tendes. Tal vegada de travessa o a fer campament per pujar el Puigmal, per exemple (un clàssic).
Famílies que pugen i que, més tard, trobarem a Queralbs que baixen del Cremallera. Com a la pujada, tots ens creuem una salutació.
Bé, tots no. Puja una nena i darrera un adult que, penjat de la bossa, porta un reproductor amb altaveus que perboquen, a un volum indecentment alt, una música infecta que fa fugir tota la calma que, fins aquell moment ens envoltava.
Òbviament, cap dels dos, ens torna la salutació.
Ens quedem perplexes. Jo, emprenyat, voldria dir-li quatre coses. Però, segurament amb seny, no me deixen.
Un cop s'allunyen, recuperem el riu, els ocells, el vent. La nostra respiració i el ressò de les passes.
No puc deixar de preguntar-me el perquè d'aquell xivarri enllaunat, allà dalt.
Alguns dies de platges. Properes. Aigües netes. Mediterrànies. Sol. Color. Un xic gamba.
Trobar temps per algunes fotos.
Trobar temps per retrobar algú estimat.
Trobar temps per perdre...
el temps...
i d'altres coses...