Pensaments inconnexes - LXXI -

De contes i altres somnis...

Fosquejava.

Per què em vaig atansar fins aquella llum, brillant, encegadora? No ho sé. I no sé si ho sabré mai.

Bé, tampoc és del tot cert. La curiositat. Potser la possibilitat de trobar una bona fotografia em va atraure com a les arnes.
En un primer moment, la porta, no feia preveure el que passaria a continuació.
Un dispar ràpid. Quasi de compromís. Testimonial.

I, de cop i volta, la música.

Hi ha un finestral que projecta ombres al carrer. Ombres que es mouen. Compasadament. Rítmicament.

M’apropo lentament, mentre la música arriba a un passatge més tranquil. Miro. Ningú es mou.

Aparadors farcits d’andròmines: llums, tasses, pots…
Una taula rodona plena a vessar de joguines de llautó, d’aquelles de corda. Una nina. Dues figures germanes: un trompetista i un jugador de golf.

I la música s’animà.

I va passar…

Com si es tractés d’uns cavallets van començar a donar voltes sobre la taula. Motoristes, ciclistes, automòbils, tren, robots. Fins i tot el camàlic que empeny la caixa!.

El trompetista bufa i el seu germà marca el ritme amb el pal de golf.

La nina aixeca el cap en direcció on sóc, entre les ombres, finestra enllà. Com si em veiés, pica un ullet i somriu.
Desprès tornà a mirar la dansa de les figures. Que s’aturen quan la música entra en passatges més tranquils i reprenen el ball quan el ritme es fa juganer.

No em puc moure, hipnotitzat pel que estic veient i sentint, fins que s’acaba la música.

Al mateix instant una mà a l’espatlla i una veu:
- Ondia! És impressionant aquesta botiga. Ja has fet fotos? Continuem?

Em giro. És Fanal Blau. Obro la boca per intentar explicar el que he viscut. Però intueixo que faig una cara molt estranya, perquè em fita de dalt a baix i em diu:
- No et trobes bé? Fas mala cara!
- No res, no res. He agafat una mica de fred. Amb tanta pluja i ara ja fosc… Què vols fer? Anem tornant tot xino-xano?

Encara vaig tenir esma per aturar-me a Palafrugell, a comprar una tarta tatín per portar a casa.

Des de aquell dia he estat buscant la música.

Fins avui. Em fa por prémer el play. No sé que pot passar.

Però els peus comencen a bellugar...

(A Comédia de Deus - Rodrigo Leão / Disc: Cinema)

Pensaments inconnexes - LXX -

De sorpreses, impactes i altres llits...

TNC - Sala gran. Assaig general amb públic.
La música és de Lluís Llach.
Van tenir un petit problema al començar, i faltaven, potser, algun ajust de so...

I l'obra... Bé, l'obra...
Albert Pla és el Gran Lectus. És un paper per ell. Canta, actua, toca la guitarra...
Lídia Pujol és Lèctica. El fil conductor. La Narradora. Molt bé.

Però és que...

Alba Sarraute és Kliné. Canta. Balla. Fa acrobàcies. Toca el saxo tenor i el bariton...Immensa.
Íngrid Esperanza, Jordi Gaspart, Fabrizzio Giannini, Ignasi Gil, Claudio Inferno i Armando Rabanera són els Matalàstics. Increibles!

i
Borja Penalba és el músic. Controla les músiques (enregistrades) i en viu toca la guitarra, l'acordió i el teclat.

De què va? Hi ha una història. Un fil conductor. Però no és rellevant (o si...).

L'important és l'espectacle.
Algú podrà dir que li recorda el Cirque du Soleil.... Si, potser... O no..

Si podeu no us la perdeu.
I, si aneu, jo us suggeriria no portéssiu cap idea preconcebuda. Ni del que llegiu de l'obra o hagueu pogut veure o sentir.

Seieu i fruïu. Donen més del que pot semblar. No deixa indiferent i, us ho puc assegurar, ahir els espectadors, en general, estaven entusiasmats.

Dels millors (o el millor) espectacles fets a casa nostra que he vist en molt de temps (per no dir mai, que potser és massa exagerat...)

Com a notes curioses:
Van enregistrar l'obra per fer un versió 3D (una mà  de càmeres que hi havia a la sala)

Em va semblar veure entre el públic a en Gabriel de Naufragiobrer, Escrits del fum i Lletres i paisatges del Baix Llobregat. La llàstima va ser que, a la sortida, em vaig despistar i perdre la possibilitat de fer-la petar  i canviar impressions amb ell.
Des d'aquí una abraçada company.