Pensaments inconnexes - CXXIII -

De tristors, de misèries, cansaments...

Em dol Espanya.

Em dol el regust de fel que, cada dia, em deixes a la boca.

Em dol, perquè part de la meva sang, i orgullós estic, és d'andalusia.

Em dol perquè ets un país bell.

Em dol perquè et creus l'odi d'uns pocs.

Em dols perquè cada dia prefereixes més ignorància i barbàrie, a prudència (no diré seny, perquè no creguis vull catalanitzar-te).

Em dols, perquè jo no era anti-res teu. I ara, cada dia més, em costa pensar-me com a part de la teva societat.

Em dols, perquè nosaltres, els catalans, no som com us voleu creure que som.

Em dols, perquè et creus allò que tots els governs de Madrid, siguin del color que siguin, han fet servir sempre: "Catalunya delenda est". I amb això et distreus de banquers i polítics que ens sodomitzen... A tots. A tu, Espanya, i a nosaltres.

Creus de debò que si ens tornes a colonitzar, a saquejar, els teus mals s'acabaran?

Si no queda ni rastre del català, de les quatre barres, la "marca España" florirà amb nova força i conquerirà el món?

Que no veus on tenim la infecció? Què és el que està realment podrit?

O et fa por veure-ho i reconèixer que tot ha de canviar de soca-rel?

Ara diuen que ens enviaràs "creuats" pel divendres. Potser aniré a IKEA que estarà obert.

Adéu, noia. Tot i que sembla que cada dia hi ha més persones que veuen que et passa, fes-t'ho mirar.

No pots viure sempre amb aquesta por. Amb aquesta inseguretat. Amb aquestes sangoneres. No, més aviat solitàries que et parasiten els dins i et corsequen, en el seu propi benefici.

Potser, tal vegada, un dia entenguis que "catalanitzar" ha integrat molt més que "espanyolitzar".

Ara penso que, si jo fos "dels teus", aquest post estaria ple de retrets, d'insults, de mentides. Segurament per sentir-me fort i gran i segur.

És possible que algú dels que em llegiu, podeu creure que sóc feble. 

Penseu allò que millor us sembli. Tampoc sé si queda molt clar el que vull dir..

Espanya no em fa por. Em fa llàstima.

Una profunda llàstima.

Potser ens arrabassen.

Els esperarem a l'infern quan arribin en processó. Encapçalada pels seus cardenals i polítics.

Adéu, Espanya...

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu.

Pensaments inconnexes - CXXII -

De pors, vergonyes, provocacions i altres moments estel·lars...

En un país normal, prudentment democràtic, és més que possible que la Llei perseguís a tots (o gran part) d'aquest pobres incults que ens amenacen de mort a tweeter.

Que aquest que s'alegra de la mort d'un independentista a l'Himalaia fos, com a mínim, multat amb severitat.

En un país prudentment democràtic i moral, tots aquest militars representants d'una dictadura, que encara cueja, serien processats i engarjolats.

Està clar que la mateixa llibertat que ells no permeten, toleren ni accepten, és la bandera sota la qual es protegeixen per dir les seves barbaritats.

Els militars com els polítics obliden, o potser ningú els ha ensenyat mai, que són servidors públics. Al servei dels pobles que els mantenen.

I que això no els dona cap mena de coneixement de la veritat absoluta.

Cada dia, queda més demostrat que les seves amenaces són, simplement, mostres de la seva por més atàvica i cerval.

Insulten i amenacen amb l'esperança que, nosaltres, un cop més, en "achiquem" i, acollonits, girem cua.

Ja heu vist tots aquest grans prohoms catalans, començant pel Sr. Rosell.

Ja poden sortir cada dia mostres i documents que proven com són de lladres els governs: d'allà i d'aquí.

Com l'esquerra és poruga. Ja sigui el PSOE (torno a dir que el PSC no existeix), com Iniciativa - Verds, que s'amaguen sota el mantell de les igualtats.

Ara, Rubalcaba recorda una paraula: federalisme. I promet modificar la Constitució.

Si us plau! Que heu fet sortir PRISA a maleir-nos!!!.

I si els esquerrans veuen que el seu diari ens "excomunica", que han de pensar?

Que en els correfocs ens mostrem tal i com som de debò: Diables envoltats pels focs de l'infern!

Ens provocaran tant com podran fins que algú perdi els nervis i caigui en el parany.

O bé ens parin una ratera, i s'ho muntin ells per dir que hem sigut nosaltres.

Serem capaços de ser com Gandhi? A la violència plantar cara amb resistència pacífica?

Estic cansat de retuits de descerebrats.
Estic cansat de tantes mentides.
Estic cansat de la injustícia, no sol pels catalans, sinó per tota Espanya, que representa que tots els responsables de la crisi, bancaris i del govern, caminin tant tranquil·lament pel carrer.

Estic cansat que la democràcia, en aquesta Península, sigui orgànica.
Estic cansat de deixar-me vèncer per la por i l'apatia, pensant en el futur dels meus fills.
Estic cansat dels "representants" que no representen res: ni polítics, ni sindicals, ni religiosos.

Estic cansat de d'aquest País. D'aquesta Nació. D'aquest Estat.

I tot i així...

Tal vegada, sota l'aixoplug de quatre barres, podrem trobar un esguard. Podrem fer-nos grans en l'esperança.

Sols una cosa més.
Mai m'ha acabat de fer el pes Els Segadors.
No hem d'esmolar cap eina que no sigui la que ens porti treball, benestar, pau, cultura, coneixement...

Per això, us deixo el Cant de la Senyera.