Pensaments inconnexes - CXXVI -

De nits, veritats, polseres i el sol a la cara...

Avui, ara fa una estona, mirava el capítol de "Polseres vermelles".

Per un moment he pensat que era una mena de "remake" de Verano Azul. En Benito era Chanquete i en Lleó, com en Pancho, sortiria pels passadissos amb la cadira de rodes cridant: "En Benito és mort! En Benito és mort!".

Però heus ací que ha arribat el final del capítol.

I m'he trobat pensant que, la mare, va tenir sort de trobar la seva veritat, en una habitació plena de llum. Un migdia de setembre.
Que prop d'ella hi havia una d'aquelles plantetes que tant estimava. I que el sol quasi l'acaronava.

Que fins i tot jo vaig tenir sort en sentir com el seu alè em lliscava entre els dits, tot i que no vaig poder retenir-ho.

Pensaments inconnexes - CXXV -

De ens menjarem les lletres amb ketchup i mostassa...

Tots ho sabeu. Ho heu llegit. La Catalonia ha tancat. I, al seu lloc, apareixerà el pallasso de les hamburgueses.

Jo, que voleu que us digui, la trobaré a faltar. Era una referència de tota la vida. Tot i que era "La Casa del libro". Recordeu quan tenia un quiosc a l'entrada? Tenien tot tipus de revistes estrangeres. Era llaminer, llaminer..

Això em fa pensar quan, a la Ronda (Sant Pere i Universitat), es trobaven tres de les, potser, més importants llibreries de la ciutat: Catalonia, Bosch i Castells.

Qui no havia anat allà cercant un llibre de text, o lectura, del cole?

Més enllà, pujant pel Passeig de Gràcia, trobaves la Cinc d'Oros i la Llibreria Francesa. Aquí vaig comprar el meu primer Petit Prince, en francès òbviament, que encara conservo.

La Catalonia, els darrers anys, també ha sigut un punt de trobada en la presentació de llibres.

Recordo especialment la presentació d'un poemari: Esmorzar perfecte d'Ester Fenoll. Per aquelles coses de la vida vaig tenir la sort de conèixer, allà, a Carme Rosanas.

I també a l'editor d'aquell llibre que va dir que estaria interessat en publicar obra meva. I del que, un cop li vaig enviar uns originals que em va demanar (oportunament registrats), no em va tornar a dir mai més res. (sense ser un cas tant cafre com el d'Arare, també es va omplir de gloria...)

Temps després, al mateix lloc, vaig tenir l'oportunitat de conèixer un selecte i important grup de blogaires, tal i com ho vaig explicar aquí (buf! ja fa tant de temps...) 

En fi. Que no es cap bona noticia que vagin tancant llibreries emblemàtiques, que no pertanyen a les grans cadenes, i que tenien un segell propi.

Farà mal als ulls mirar i no trobar llibres. Veure aquelles lletres grogues sobre fons vermell o verd.

I ara l'apunt esotèric festiu: Us adoneu que hem perdut "La Catalonia"? Serà un senyal? Era d'això que parlaven els Maies? 

Fa un xic de pena. Perdem cultura un cop més...