- Ja sols ens faltava això!
- Doncs mira, jo ho trobo divertit
- Tu, tu… Com pot ser de tant bona pasta?
- Però, que trobes malament?
- Que què trobo malament? A tu no et sembla que, tal i com està tot, és pur escarni?
- Bé… Fins un cert punt, tal vegada tens raó que no fora necessària tota aquesta parafernàlia. Però no em negaràs que és colorista i “cuqui”.
- “CUQUI”????? Això nosaltres que anem primers! Pregunta als que s’esperen fora i van segons o tercers.
- I jo que pensava que, sent com ets, un defensor de models alternatius fruiries d’això
- Aviam, Francesc-Ignasi, si sóc capaç d’explicar-me i, el més important, QUE HO E-N-T-E-N-G-U-I-S!!
D’acord que Ormuz ens està tocant la pera
D’acord que el preu del combustible està disparat
Ja sabem que hi han “obres de millora” per donar i vendre i que no passa un tren ni per equivocació
Però que el mitjà alternatiu que ha posat RENFE siguin cavalls, matxos, someres, galeres, tartanes i facin vestir-se al usuaris com si fóssim al segle XIX, ja em sembla, per dir-ho finament, un gra massa!!
- I el que es frueix del paisatge tot viatjant xano-xano? Ja és ben bé que no estàs mai content amb res, Marc-Aureli. Au va! Som-hi que ens esperen. Jo agafo l’egua baia i tu el cavall negre.
- Cavaller, sempre després de vos…
"It's a Wonderful Life" (Que bonic que és viure)?
Clàssic en blanc i negre que, estrany és, l'any que no s'emet per Nadal en algun canal de televisió. Film de Frank Capra i protagonitzat per James Stewart.
Per si no la teniu present, us faig cinc cèntims:
"Clarence és un àngel de segona classe que ha de fer mèrits per guanyar-se les ales. L'envien a la Terra amb la missió d'evitar el suïcidi d'un home desesperat, George Bailey, que té una empresa d'emprèstits que està a punt de fer fallida a causa de la desaparició de vuit mil dòlars. Potter, un especulador que posseeix pràcticament tota la ciutat, és el culpable de la situació. Clarence mostra a Bailey com seria la ciutat, els seus amics i la seva pròpia dona si ell no hagués nascut."
I ara pensareu, a què ve això?
Qui em coneix sap que no em crec gaire, per no dir gens. L'autoestima no és una característica gaire desenvolupada en mi. Tot i que, en aquest món blogaire, a Blogville, molts cops m'heu fet sentir gran, útil, "important".
Algunes vegades he hagut de sortir corrents darrera el meu ego desfermat, inflat com un globus, per alguns comentaris vostres de un escrit o una foto: "vanitas vanitatum omnia vanitas".
O quan m'han dit que era un seductor (jo! amb aquesta fila i les meves misèries!) i m'ho he cregut i...
Però desprès d'aquest moment de gloria, tornava al meu lloc: "Sic transit gloria mundis"
I en molts, molts moments, al tot el llarg de la meva vida salpebrada d'errors, vergonyes, pors, solituds, mals, dolors propis o provocats a d'altri, la idea era recurrent.
Com seria tot si jo no hi fos? Si no hagués sigut? En quantes persones ha pogut influir la meva existència? (que cregudet, oi?)
Possiblement les seves vides haurien fluid d'una manera més tranquil·la, més emmotllada a la realitat que ens envolta, sense les males influencies d'un somiatruites immadur. D'un maldestre en tot.
Família, amors, amants, coneguts, saludats.
Difícilment, crec, algú m'enviarà un àngel (o un esperit dels Nadals) que em permeti conèixer aquest fets.
Ara, tampoc em feu gaire cas. Porta una temporada estranya. Prudentment angoixada. Brillantment trista.
Tal vegada estic en una edat difícil. Ja em passarà.
Gràcies per continuar passant per casa.
(Ballarina amb ram de flors - Edgar Germain Hilaire Degas – 1878)
Somreies. El semblant sense cap signe de preocupació.
Qui et mirés, veuria algú amb pas ferm. Alegre. Quasi saltironejant.
Semblaria que, més que caminar, estiguessis assajant unes passes de ball.
El teu vestit vaporós en els primers dies de tardor. El pom multicolor a les mans.
Era una imatge radiant, que brillava amb les primeres llums del capvespre. Quan un sol mandrós encara hi és i la lluna comença a treure el cap.
En veure’t qui podria imaginar el destí d’aquest ram, fragant i acolorit?
Qui descobrirà mai el teu secret?
Cerques el lloc. Cau una llàgrima. I allà ho deposes amb tendresa.
Qui sabrà mai que tu, ets qui portes flors a les primeres flors mortes a la rerevera…
He començat a omplir l'agenda cultural d'espectacle que m'interessen:
Porto uns dies rumiant sobre el Lloc. No us enganyaré. És on em sento afalagat. Tot i haver perdut moltíssim comentaris del blog (problemes informàtics), és on el meu ego s'ha sentit més ple i confortat.
On m'heu escrit unes dolceses que no hauria esperat mai. On m'heu fet sentir que, el que escrivia tenia un cert nivell i qualitat.
On m'heu anomenat "poeta"... i jo m'ho vaig creure per un temps.
Però jo sols aplego paraules, què, de vegades, manllevo de qui sap escriure de debò, i les poso en un cert ordre i, tal vegada, amb una certa gràcia.
Curiosament no em passa amb les imatges que acompanyen el text de les entrades.
Ja fa un temps vaig fer unes entrades sols de imatges. Però no se. Dubto. Si sols vull mostrar imatges tinc Instagram. Abans tenia un compte de pagament a Flickr (moltes fotos del Lloc eren un enllaç allà), però van pujar la quota i el vaig tancar eliminant quasi totes les fotos.
Tal vegada quan arribi al "Anònim CC" plegui.
També per que tinc molts esborranys i idees que em fa vergonya mostrar: massa personals o eròtiques o sexuals. I no voldria molestar ningú. O que em trobéssiu vulgar.
Acabareu pensant que sóc un vell xaruc i verd.
Ja ho sentirem a dir.
Xarxes socials
A banda de Instagram, encara mantinc el compte de Facebook (per coses de familia) i la X/Tweeter. Aquesta darrera cada vegada és més una tertúlia de bar. O un abocador d'escombraries i mentides.
Qualsevol pot obrir un compte i difamar pel broc gros. El que abans era una font d'informació i on es podien debatre coses amb uns cert criteris, s'ha tornat un femer infecte que atabala, i fa emmalaltir si tens un xic de seny i senderi.
Intentaré treure'm del vici de visitar X sovint, amb la possibilitat de tancar el compte i descansar.
Ah! Si, l'esparagol dels teus pits, és el teu. Per si has fet un volt pel Lloc i, qui sap, si per aquí.
("The Flatiron" - Edward Steichen – 1904)
“Els americans creuen que el país és meravellós i som els únics que tenim llibertat. Canada en té. I Japó, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Regne Unit, Dinamarca, Austràlia… Fins i tot Espanya!. Hi han 207 estats sobirans, aproximadament, al món i 180 d’ells tenen llibertat.
No hi ha cap prova que recolzi l’afirmació que siguem el millor país del món:
Tan sols som líders en 3 coses:
Ho vam ser. Defensàvem el que era just. Ens sacrificàvem i realitzàvem avenços tecnològics increïbles.
Exploràvem l’univers. Teníem grans artistes. Construíem grans coses, com aquest edifici, sense vantar-nos.
No menyspreàvem la intel·ligència i estàvem informats…”**
(«Gaulois en vue de Rome» Évariste-Vital Luminais – s. XIX)
Fa rumiar, somriure, riure. És genial. No us faré cap mena d’avançament per si decidiu i/o podeu anar a veure-la.
Feia temps que no veia el TNC dempeus aplaudint.
Personalment crec que s’ha d’anar i no us penedireu de fer-ho.
60 minuts (ja han passat?) de tendreses, amor, silencis, realitats, dolçors, estimació, bosc, TEMPS…
Imprescindible. Un pecat no veure a Marta Marco i Joan Carreras, sols, compartint un text increïble.
Emocions a flor de pell. Llàgrimes en el públic (llàgrimes que no t’en adones que et rodolen galtes avall).
Quan es fa el fosc final d’obra, tot el teatre en peus. Aplaudint com mai.
Feu el possible per anar a veure/viure aquesta meravella.
Si hagués de posar una valoració a les obres vistes fins ara (i perdoneu-me si semblo un pedant), el resultat podria ser el següent:
I tinc altres coses per explicar-vos, si voleu, que te a veure amb la música, la cuina i aquelles anades d’olla que, de tant en tant, en tinc.
Però potser, això, un altre dia...
La olor de fusta treballada em porta una mena de pau. Em captiva.
Passar per davant d’una fusteria, o alguna obra, quan es talla o es poleix
Torno a veure totes les eines de l’avi damunt i al voltant d’aquell banc de fuster, que òbviament s’havia construït ell, amb el cargol a una banda.
Encenalls i serradures per terra.
Martell i xerracs.
Estenalles, gúbies, enformadors.
Filaberquins, ribots i guilleumes.
Garlopes i garlopins.
Barrines, serjants, escaires i serrabiaixos.
Raspes i masses.
I la serra, de fulla intercanviable, que es tensava amb un torniquet de corda a la part superior, com si fos un arc.
Totes aquestes eines han passat per les meves mans.
Algunes encara en tinc i les faig anar amb més o menys encert. Tot i que, com tothom, també en tinc de “modernes” elèctriques.
Mai seré com el meu avi fuster. O com el meu cunyat ebenista.
Però fer petits treballs amb les mans, amb la fusta. Saber agafar i fer servir una eina... Reaprofitar una fusta sense us per fer una lleixa...
Us semblarà una bajanada, però em fa sentir bé. Una connexió amb alguna cosa que m’omple.
No tot son 0 i 1. Ni AI.
Les mans. Saber treballar amb les mans. Potser no les tens prou suaus i cuidades.
Potser son aspres quan acarones.
Però crec que saben reconèixer el tacte de la bellesa.
(François Boucher. 1767. Le courrier secret)
Dos doctorats "Cum Laude" en Exactes i Física Quàntica.
Una llicenciatura en Filosofia i un altre en Tècniques de Computació.
Un Master de Macramé aplicat a la lògica de les xarxes.
Un curset avançat, al Pati Llimona, de com entendre la lletra dels metges (els d'abans, no com ara que ho fan tot per ordinador).
He vist totes les temporades de Bricomania, Bona Cuina, les Receptes d'en Aguiñano (amb acudits), Merlí...
I continuo sense entendre res.
No hi ha res que doni sentit a aquestes fulles de paper imprès.
Formules i xifres que semblen extretes dels coneixements cabalístics més arcans i perduts a les nits del temps.
Com invocacions a Cthulhu.
Em rendeixo.
Sóc incapaç d'entendre la factura de la llum.
La meva nova etapa als blogs és un xic (per no dir molt) erràtica.
Tinc algunes coses per penjar al Lloc. Però no se si son prou escaients. O si poden molestar.
Son un xic fosques. Fredes. Plenes de solitud. I penso que tampoc és el cas de anar deixant a la vista les meves misèries a la xarxa.
Tot i això, i gràcies a Carme i Paula, he estat seguint el repte que va llençar Núria L. Aroca de 25 dies d'escriptura. Temps enrera m'hagués llençat de cap. Però penso quèd, ara per ara, no estic prou "inspirat" per ficar-me en una aventura com aquesta.
Però... El repte del dia 20 em pot. 10 Cançons? Impossible!.
Qui em coneixeu o m'heu llegit algun cop al Lloc, potser recordeu que abans que les discogràfiques es cabregessin, existien a la xarxa, llocs on podies escoltar música de franc i, fins i tot, compartir un enllaç (Grooveshark...).
Jo, acostumava a acompanyar els meus escrits amb una cançó. Fins que van tancar l'aixeta i vaig deixar d'incloure la música.
Per no perdre el costum, vaig començar a refer la llista. De primer en local i més tard a Spotify, el que em permetia portar-la amb mi allà on anés.
Tinc diferents tipus de llistes: la de conduir, la de músiques preferides, la del Lloc, la compartida amb els fills...
Totes tenen un denominador comú. La meva feblesa per les músiques amb ritme.
En resum. Que com no estic seguint el repte, m'he permès fer "trampes" i us deixo l'enllaç a la música de Un Lloc per a nosaltres a Spotify.
Si no teniu compte, us podeu crear un de franc que, cada cert temps, us oferirà publicitat.
També he inserit un reproductor amb la llista. Però com ja sabeu, no es deixa escoltar les cançons senceres i les mostra d'una manera aleatòria.
I per acabar us deixo amb 2 vídeos.
El primer d'un grup islandès Sigur Rós. La cançó es diu Hoppípolla, i les imatges (serà cosa de l'edat) sempre les he trobat d'una dolcesa emocionant:
El segon es el d'una de les meves cançons de capçalera. D'aquelles que m'alegren el dia.
La primera que busco. La primera que canto. Peter Gabriel, Solsbury Hill
Aquells que encara passeu per aquesta casa fruïu-les. De tot cor.
Doncs bé. Aquest any em vaig decidir i vaig comprar un abonament pel TNC i un altre pel Lliure.
I, com es pot veure a la imatge, aquesta és la previsió cultural amb dos afegitons: el concert del 16/01 i el del 21/03, que han aparegut a darrera hora.
Segurament afegirem alguns concerts de la Banda Municipal de Barcelons i, qui sap, si alguna obra de teatre més o algun altre concert.
Però, ara per ara, ja ens "obligat" a consumir cultura en viu.
Ja us ho aniré explicant, si voleu...
Ara que ja tornes a ser nord enllà.
Han sigut quinze dies de rialles i corredisses. D’aquesta teva barreja de Neerlandès, flamenc i català.
De com, al obrir-se la porta de les arribades a l’aeroport, vas venir corrents cap a mi, cridant “Avi!” i em vas abraçar. I et vaig aixecar per damunt la tanca de separació per rebre un dels petons més dolços que he rebut mai.
Dels teus ulls blaus intensos.
De com estaves nerviós per anar a la cavalcada de Reis, i els regals. Tot i que allà ja havia passat en Sinterklaas (Sant Nicolau), perquè la tradició que us ensenyen, és que arriba d’Espanya .
(Permet-me un parèntesi per explicar-te que, com em passava amb el teu pare i els teus oncles, em continuo emocionant veient la cara de sorpresa i la llum a la mirada. Fins al punt, “pastelon”, que se’m humitegen els ulls. No em fa vergonya dir-ho)
De com sap jugar i “fer bromes”. De com t’agrada en Mic. L’única cosa que veus a la tele i en moments “delicats” (seure a la gibrelleta o per acabar de sopar i sols un capítol)
De totes les paraules noves en català que has aprés per repetició.
De com tocaves les maraques i cantaves, tot imitant el que havies vist fer a en Miquel al concert de les Cotxeres de Sants.
De com se’m farà de llarg el temps fins Setmana Santa on mirarem de pujar a Leuven uns dies.
De com ens il·lusiona saber que, si res es torça, al maig serem un més.
Sols fa unes hores que no hi ets. I malgrat la tranquil·litat que ara hi ha a casa, ja et trobo a faltar.
(En Max sempre surt d'esquena per allò de la petjada digital, perquè és menor i perquè els seus pares no volen exposar-ho a les xarxes)
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
- “Art conceptual”
- Bé si. És podria anomenar així, “ma chère”.
- I el concepte és...?
- A partir d’una sèrie d’objectes com es diu ara, “randoms”, arribar a crear un pseudo món de tendència onírica que provoqui, a qui ho contempla, tot un conflicte de sentiments i emocions que transcendeixi de la realitat habitual. Fent créixer una sensació de híper-realitat que retro-alimenta els records, tal vegada, més oblidats de la infància.
- Ja... En resum, que les drogues en dejú son molt dolentes.
- JAJAJAJAJAJAJA! Que ets dolentota, “darling”. T’explico:
Com es pot apreciar, C-L-A-R-A-M-E-N-T, eeeh?, hi ha la representació d’un avi assegut vora la taula. Podem veure els cabells blancs, els ulls una mica tancats, el bastó damunt les cames. Amb una certa laxitud i deixadesa en el seu abillament.
La taula, desendreçada un cop acabada la festa. Festa que, sense cap mena de dubte, sabem que s’ha produït pels objectes que veiem escampats, de manera casual, per tota l’obra: tasses escantonades, ampolles i paperets per terra, garlandes desmenjades, fanalets de colors...
La M-E-T-A-F-O-R-A genial que ens fa intuir que s’han consumit, fumat, substancies al·lucinògenes: Un canelobre d’oli que ens remet a un narguil!
El gos (un carlino o pug, com vulguis) recolzat a la paret. El gat prop dels peus de l’avi...
- Entenc, entenc... I l’amo del lloc també està amagat a l’obra?
- No acabo de comprendre la pregunta.
- És que veig el fulard d’en Wally allà al fons i em pensava que era una pista.
- JAJAJAJAJAJAJA!! De vegades tens un humor un xic surrealista, “meine liebe”
- I el paraigües vermell?
- Aaaaah! Vet aquí el “leitmotiv” d’aquesta obra!!. El que ens duu fins a copsar, de manera preclara, tot el missatge que ens vol transmetre l’artista. I que, en un intent que no passi desapercebut, ens revela, magnànimament, en el títol de l'obra.
- Que és...?
- “Restes de la revetlla sota la pluja”
He vist les versions de 1988, 2014 i l'actual. I no vaig anar a la del 2004.
Recomanable. Si l'he de posar nota seria un 8,5.
Les veus, respecte a l'anterior han fet un salt espectacular per bé. Tot i que, pel meu gust personal, al nou Hassen li falta una mica. Però clar. Qui no te al cap la veu poderosa i profunda d'en Joan Crosas?
Ah! Algunes lletres han canviat. De fet, l'Himne dels Pirates ja havia canviat algunes parts de la lletra a la versió del 2014. Es veu que "...germans musulmans...", no era políticament correcte.
Si hi aneu amb temps, podreu visitar la petita exposició de vestuari i documents de l'historia de Dagoll Dagom i les seves obres.
.jpg)
- A veure, a veure. Sense nervis. A la costa. Arran de platja.
- ...
- Google Maps no funcionava? (Eeeps! que no hi ha satèl·lit ni GPS)
- ...
- Un hipopòtam s'ha assegut damunt l'astrolabi? (Merda! Tampoc s'ha inventat encara!)
-...
- Estava núvol i no es podien veure les estrelles?
- ...
- Recordeu que us vaig dir que, potser, no era massa bona idea fer sopa amb aquells bolets de colors?
-...
- Recordeu que havíem parlat que, quan s'acabés tot, netejar l'Arca i fer un chill-out a les costes de Hawaii, Bahames, Seychelles o a una illa grega ?
-...
- Aleshores fills meus, Sem, Cam ,Jàfet, d'una manera que ho pugui entendre fins la darrera puça del vaixell, em podeu explicar com hem acabat a 5.137 metres (2,31 llegües o 27,723 estadis o 17.327 peus - tot romà clar-) al cim del Mont ARARAT!!!!
-... ens hem distret amb l'Arc de Sant Martí...
- Arc de Sant Martí??? El que heu vist abans que deixés de ploure??? Ja podeu començar a baixar tots els animals a la plana! Que teniu per una estona entretinguda! Mecaguntotelqueesmou!!! (Uix! Perdoneu Senyor Yahvé aquest estirabot...)
40 dies i 40 nits plovent!!! Que penses, no quedarà ningú i podràs escollir lloc i aparcar bé. I van aquest sòmines i ens deixen damunt d'una muntanya que ningú coneix i enmig d'enlloc!
Senyor, Senyor!!! Quanta paciència!
Me'n torno al catre a esperar la verema per fer un traguinyol...
Merda! I ara s'ha trencat el porró!!!
El matí després del Diluvi tot serà pau i benaurança deien...
No't fot!!!
.jpg)