Pensaments inconnexes - CXXIV -

De som escola, Nació, Insubmissió...

I ara? Què carai hem de fer ara?

Què nassos faran després?

Farenheit 451? Algun acte "democràtic" tipus Reichskristallnacht?

Ens haurem de cosir una barretina groga a la roba?

Exagerat? Segurament.

Sempre que no llegiu les piulades dels descerebrats: fem fàstic, ens volen afusellats, una bomba atòmica...

Veieu? Amb aquesta darrera opció demostren la seva estultícia profunda. Una bomba atòmica (prou potent, que sols parlen d'una que acabi amb tots nosaltres) llençada diguéssim, sobre Manresa, deixaria a les espanyes ben distretes durant una temporada.

Massa pel.licules. Massa PlayStation i Tele 5 i MTV i Intereconomia...

Tenen més por que nosaltres. La seva ignorància els fa tenir aquest pànic.

Suposo que, poble guerrer i conqueridor com són, no entenen perquè no ens hem aixecat en armes: Com no hi ha una nova Setmana Tràgica, o revolta dels Segadors, que puguin sotmetre a canonades. Un nou Espartero demanava algú a Twitter.

Clar que també demanen un nou Franco.

En fi. Que no hi ha res a fer. La cultura, en general, els va gran. La convivència mestissa els cou. "Cristianos Viejos". Van fer fora Moros i Jueus i els seus escrits, els seus coneixements.

La foscor. Els passadissos. Les intrigues. Les mentides, els favors, les prebendes... Són el seu habitat natural.

Ens diuen Jueus i Fenicis. Però obliden que Tartessos no està, precisament, a Port de la Selva.

Diuen, es diuen, un cop i un altre, mentides. Des de tants àmbits que, en un país normal i amb tradició democràtica, quasi tots serien als jutjats.

Què hem de fer ara?

Què carai fem?

Penjar més estelades i senyeres?

Insubmissió pacifica?

Revolta violenta?

Bandejar a TOTS els polítics que sols miren per la seva butxaca, per ells?

Fem una col.lecta (Verkami potser?) per pagar a en Duran i Lleida el carnet del PP?

I a en Navarro? Les hores de feina d'algú que canvii totes les sigles PSC per PSOE(c)?

I a en Mas i en Jonqueres?

I als intel·lectuals? Anem a l'Abacus i els comprem un blister amb bolis perquè puguin escriure i signar un altre manifest a favor del català. (Segur que no ho han fet encara perquè s'han quedat sense tinta a l'impressora, que això ja acostuma a passar...)

O potser millor! Siguem joves amb ganes d'aventures i marxem d'aquest país a buscar-nos la vida, la llum, feina, respecte.

Estic dolgudament emprenyat. Molt emprenyat.

Ah! I per si no hi hagués prou. 

El Lliure, i Lluís Pasqual, a retret a en Toni Albà que demanés el boicot a l'obra que representa Carmen Machi a Barcelona.

Potser si que és lleig que demani que no es vagi a veure "Juicio a una zorra" (mmmmm el títol ja dona molt de joc...).

Però si en Pasqual defensa que la Machi sols feia us de la seva llibertat d'expressar una opinió (va signar amb el manifest dels intel·lectuals a favor del federalisme i en contra del dret a la secessió), crec que en Albà ha fet servir el mateix dret per expressar els seus sentiments.

Al cap i la fi ja hem vist que, federalistes inexistents, han aparegut del no res per prometre'ns que ens muntaven un estat Federal en menys temps que un moble d'Ikea.

Que no ho havien fet abans perquè s'havien despistat. Res de mala fe...

Som una colla de covards que seguim i creiem en un ramat de bocs capats...

Tenim el que ens mereixem...

I doncs... Què hem de fer ara?

#SomEscola #SomNació #Insubmissió

(ho sé, ho sé... molt anada d'olla... Estic molt encès amb tanta maldat...)

Pensaments inconnexes - CXXIII -

De tristors, de misèries, cansaments...

Em dol Espanya.

Em dol el regust de fel que, cada dia, em deixes a la boca.

Em dol, perquè part de la meva sang, i orgullós estic, és d'andalusia.

Em dol perquè ets un país bell.

Em dol perquè et creus l'odi d'uns pocs.

Em dols perquè cada dia prefereixes més ignorància i barbàrie, a prudència (no diré seny, perquè no creguis vull catalanitzar-te).

Em dols, perquè jo no era anti-res teu. I ara, cada dia més, em costa pensar-me com a part de la teva societat.

Em dols, perquè nosaltres, els catalans, no som com us voleu creure que som.

Em dols, perquè et creus allò que tots els governs de Madrid, siguin del color que siguin, han fet servir sempre: "Catalunya delenda est". I amb això et distreus de banquers i polítics que ens sodomitzen... A tots. A tu, Espanya, i a nosaltres.

Creus de debò que si ens tornes a colonitzar, a saquejar, els teus mals s'acabaran?

Si no queda ni rastre del català, de les quatre barres, la "marca España" florirà amb nova força i conquerirà el món?

Que no veus on tenim la infecció? Què és el que està realment podrit?

O et fa por veure-ho i reconèixer que tot ha de canviar de soca-rel?

Ara diuen que ens enviaràs "creuats" pel divendres. Potser aniré a IKEA que estarà obert.

Adéu, noia. Tot i que sembla que cada dia hi ha més persones que veuen que et passa, fes-t'ho mirar.

No pots viure sempre amb aquesta por. Amb aquesta inseguretat. Amb aquestes sangoneres. No, més aviat solitàries que et parasiten els dins i et corsequen, en el seu propi benefici.

Potser, tal vegada, un dia entenguis que "catalanitzar" ha integrat molt més que "espanyolitzar".

Ara penso que, si jo fos "dels teus", aquest post estaria ple de retrets, d'insults, de mentides. Segurament per sentir-me fort i gran i segur.

És possible que algú dels que em llegiu, podeu creure que sóc feble. 

Penseu allò que millor us sembli. Tampoc sé si queda molt clar el que vull dir..

Espanya no em fa por. Em fa llàstima.

Una profunda llàstima.

Potser ens arrabassen.

Els esperarem a l'infern quan arribin en processó. Encapçalada pels seus cardenals i polítics.

Adéu, Espanya...

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu.

Pensaments inconnexes - CXXII -

De pors, vergonyes, provocacions i altres moments estel·lars...

En un país normal, prudentment democràtic, és més que possible que la Llei perseguís a tots (o gran part) d'aquest pobres incults que ens amenacen de mort a tweeter.

Que aquest que s'alegra de la mort d'un independentista a l'Himalaia fos, com a mínim, multat amb severitat.

En un país prudentment democràtic i moral, tots aquest militars representants d'una dictadura, que encara cueja, serien processats i engarjolats.

Està clar que la mateixa llibertat que ells no permeten, toleren ni accepten, és la bandera sota la qual es protegeixen per dir les seves barbaritats.

Els militars com els polítics obliden, o potser ningú els ha ensenyat mai, que són servidors públics. Al servei dels pobles que els mantenen.

I que això no els dona cap mena de coneixement de la veritat absoluta.

Cada dia, queda més demostrat que les seves amenaces són, simplement, mostres de la seva por més atàvica i cerval.

Insulten i amenacen amb l'esperança que, nosaltres, un cop més, en "achiquem" i, acollonits, girem cua.

Ja heu vist tots aquest grans prohoms catalans, començant pel Sr. Rosell.

Ja poden sortir cada dia mostres i documents que proven com són de lladres els governs: d'allà i d'aquí.

Com l'esquerra és poruga. Ja sigui el PSOE (torno a dir que el PSC no existeix), com Iniciativa - Verds, que s'amaguen sota el mantell de les igualtats.

Ara, Rubalcaba recorda una paraula: federalisme. I promet modificar la Constitució.

Si us plau! Que heu fet sortir PRISA a maleir-nos!!!.

I si els esquerrans veuen que el seu diari ens "excomunica", que han de pensar?

Que en els correfocs ens mostrem tal i com som de debò: Diables envoltats pels focs de l'infern!

Ens provocaran tant com podran fins que algú perdi els nervis i caigui en el parany.

O bé ens parin una ratera, i s'ho muntin ells per dir que hem sigut nosaltres.

Serem capaços de ser com Gandhi? A la violència plantar cara amb resistència pacífica?

Estic cansat de retuits de descerebrats.
Estic cansat de tantes mentides.
Estic cansat de la injustícia, no sol pels catalans, sinó per tota Espanya, que representa que tots els responsables de la crisi, bancaris i del govern, caminin tant tranquil·lament pel carrer.

Estic cansat que la democràcia, en aquesta Península, sigui orgànica.
Estic cansat de deixar-me vèncer per la por i l'apatia, pensant en el futur dels meus fills.
Estic cansat dels "representants" que no representen res: ni polítics, ni sindicals, ni religiosos.

Estic cansat de d'aquest País. D'aquesta Nació. D'aquest Estat.

I tot i així...

Tal vegada, sota l'aixoplug de quatre barres, podrem trobar un esguard. Podrem fer-nos grans en l'esperança.

Sols una cosa més.
Mai m'ha acabat de fer el pes Els Segadors.
No hem d'esmolar cap eina que no sigui la que ens porti treball, benestar, pau, cultura, coneixement...

Per això, us deixo el Cant de la Senyera.

Pensaments inconexes - CXXI -

De quants, qui, i perquè som al carrer...

Avui (ahir, o el 11/09/2012, depèn quan ho llegeixis...) ens hem trobat al carrer els que volem la independència de Catalunya i aquells que, segurament, la idea no els acaba de convèncer del tot.

Ens hem trobat els que volem el pacte fiscal amb aquells que, ens sembla pura enganyifa.

Ens hem trobat federalistes amb els que no ho som, o ja no ho som.

Però estic segur que, els que si ens hem trobat, som tots aquells que estem cansats de les mentides i de les maneres de fer d'una part dels nostres veïns. Que, per amagar el que no tenen, i no són capaços de fer, carreguen contra nosaltres. De totes les maneres possibles. Creant una violència innecessària i gratuïta. Tot i que, molts cops, també ens ho guanyem a pols. Ja sigui nosaltres solets o ajudats pels nostres "polítics".

Estem cansats de Monagos, Feijoos... Rajoys i altres adlàters.

Com deia algú. Si Extremadura, Galícia, Rioja.. no vol pagar per Catalunya, que ens deixin marxar.

Potser, fa un temps, no hagués sigut la meva primera opció. Però ara ja no en queden més. I lluitaré per ella.

Em sento orgullós d'haver sigut avui a Barcelona. A casa.

De haver sigut amb vosaltres, tot i que no us he vist.

D'haver cantat i cridat.

Com en el 77. Pel meu país. Per i amb la meva gent. Sense cap odi per Espanya ni la majoria dels seus habitants. És un país preciós i, quasi sempre, he trobat gent amable.

I no ho oblidem. Part de les meves arrels són d'allà.

Són altres que, per por de perdre la mamella i quedar amb les vergonyes a l'aire, fan el que fan i diuen el que diuen.

Malgrat diguin que érem 10.000, 600.000... Tots els que hem sigut, i els que ens han vist, saben que, allà, hi havia tot un poble que vol ser lliure i viure.

A tots, gràcies per acompanyar-nos avui.

Pensaments inconexes - CXX -

De tot el que no sé, i d'algunes que sé...

Aquesta pintura és "El jurament dels Horacis", d'en Jacques-Louis David.

Es troba en una ala del Louvre juntament amb la "Coronació de Napoleó", "La intervenció de les Sabines" i algunes més.

Què té d'especial? Res. Simplement el fet de veure-la de prou lluny com per no poder llegir el títol, dir-lo i sentir una veu, darrera teu que exclama:
"És que ho saps tot i els coneixes tots!!"

I saber que no és cert. Que simplement el conec, com d'altres quadres. Que aquest coneixement li dec al pare.

Però sentir-me bé escoltant aquestes paraules. Amb aquesta entonació, amb un xic d'admiració.

Com feia temps no havia sentit.

Una tonteria com qualsevol altre, que dona escalfor als dins i et fa somriure.

Pensaments inconexes - CXIX -

De coses que passen, que poden passar, que han passat...

Quants cops hauré començat aquest post?

Us parlava de que bons que són la JONC, malgrat tota la nostra classe política (d'aquí i d'allà) consideri els estudis superiors artístics com una cosa a desaparèixer.

Però també ho pensa de la cultura en general. (Benvingut nou IVA!) Sempre i quan no hi hagi sang pel mig.

Un país (el nostre, el veí) amb cultura, és un cultiu de persones que pensen, que raonen, que veuen.

Molt més fàcil oferir models de triomf del tipus: "sigues jove, maltractador amb el teus, gamarús i curt de gambals i sortiràs per la tele i triomfaràs." No importa que no sàpigues ni construir una frase simple. A més brètol més oportunitat de fer-te "famós".

NO us volia parlar del fet que estic molt cansat i desencisat de la classe política del país (aquest i el veí al que encara pertanyem per nassos). En qualsevol del seus colors i posicionaments. Dels "representants" sindicals.

Han fet seva, d'una manera escandalosa, aquella dita castellana: "Vaya yo caliente y ríase la gente" (Ara no sé si és popular o atribuïble a Quevedo..)

Tot i que, la major part de nosaltres també ens la podríem aplicar, en major o menor grau, no?

NO us volia parlar de com, uns nens mimats, uns privilegiats, no són capaços de fer gestos solidaris rebutjant la prima per guanyar un Campionat.

No puc entendre que, si tant orgull, honor i honra, els representa vestir aquella samarreta vermella (cosa que no critico, cada un és el que demostren els seus actes), o de qualsevol altre color, a sobre cobrin!

Que no pertanyen a un club que els està pagant una morterada cada més?

Doncs... A les seleccions a defensar la gloria del país que portes al cor. Per la cara i contents de fer-ho!!

Seria bo de veure quants s'apuntarien.

NO us volia parlar d'un estament eclesiàstic que pot representar moltes coses, menys a l'església del pobres. Que sembla que cada cop es tenen més cregut que són "prínceps" (un títol molt terrenal, molt ple de connotacions de poder tangible) que mossens.

Uns "funcionaris" que, amb la que cau, no se'ls ha sentit, públicament, demanant que es rebaixi el nombre de paràsits..., de polítics.., del país. Ni que es processin a tots els responsables d'aquest forats a les nostres economies. No se'ls ha sentit parlar de banquers, de malversadors...

Potser perquè són part interessada?

Al contrari. Han fet el numeret que, si se'ls cobra l'IBI, deixaran d'aportar fons a Càritas. Són de domini públic les dades al respecte i la seva forma d'actuar. Que cadascú pensi el que més el convingui.

Si tornés Aquell a qui diuen representen a la Terra, ja us dic jo que les xurriacades s'escoltarien de banda a banda del món.

Us volia parlar de coses més amables i senzilles. De llibres, música, espectacles, concerts.

De trobades veïnals!!. (Jo tampoc he vist les fotos!!!)

Però tres dilluns consecutius, m'han fet trontollar. Els dos primers han colpejat els dins fins fer-me sentir miserable i perdedor.

Sort de les persones estimades.

Era com per agafar mania al dia, tot i que els dilluns no em son especialment antipàtics. Penso que és un dia que sempre m'apropa un divendres.

I avui, dimecres, tot just al anar a començar vacances, una altre "gran" noticia i la recomanació de no ser gaire lluny del mail...

I se't queda cara de tonto i de no saber que fer...

I després de molt rumiar-ho, i sabent que pot ser un acte un xic irresponsable, hem decidit no anular allò que ja fa temps tenim planejat.

Divendres, de matinada, marxem de vacances.

Poques vegades havia necessitat tant com ara desconnectar. Omplir la càmera de fotos. Veure altres paisatges.

Tot i saber que a la tornada tot pot estar pitjor. O no estar.

No sé si em connectaré. No sé si faré cap post. Crec que em portaré un pc per buidar les targes.

I la moleskine que fa temps tinc oblidada.

Realment aquest post és una bonica col·lecció de bocins de pensaments inconnexes...

Ens retrobem, espero, pels volts del 13.

Sou amb mi i m'acompanyeu sempre.

Fins ara...

Pensaments inconexes - CXVIII -

De JONC i Béla Bartók i altres músiques...

És un reportatge i part de la primera peça que van tocar: el mandarí meravellós.

Allà darrera, al bell mig de l'orquestra hi han els timpanis.

Jo us vaig avisar que tornaria...!

I és que no trobo la manera de desconnectar el Mode Orgull de pare (Father's Proud Mode).

Pensaments inconexes - CXVII - [II]

Editat...

Havia penjat un post més amb tres fotos. Però com molt bé se m'ha fet notar, no tenia el permís dels que apareixien.

Per tant, l'he retirat.

Si algú creu que pot ser reconegut a la foto 2 del post anterior, i no ho vol, també la retiraré sense cap

Quan tingui tota la tria feta (que no seran gaires, no us feu il.lusions), enviaré a la Comissió un link des d'on us podreu descarregar les fotos, en format jpeg, 20x15cm, i 300ppp aprox.

Pensaments inconexes - CXVII -

De sopars, veïns, veïnes, blogs i ganes de compartir i passar-ho bé... 

Us he de ser sincer.

A les (poques) trobades desvirtualitzadores, de blogaires a les que he assistit, la sensació, el sentiment que he tingut ha sigut sempre el mateix.

Sembla com si el haver-nos conegut a la xarxa, i haver compartit hores de lectura i, com era aquest cas, d'escriptura, ens predisposi cap a unes trobades on tot flueix d'una manera amable, riallera, cordial...

On es posen ulls, cara, mans, veu, gest, a aquelles pàgines llegides.

On tot i tothom sembla confabular-se per fer les hores curtes, els somriures amples.

On no hi han prou espais per xerrar amb tothom, i de sobte et trobes acomiadant-te i sentint-te un xic malament, per no haver pogut fer-la petar amb tothom. Cosa, per una altre banda, completament normal.

Ara, tot això, ho amanim amb una organització de luxe. Realment de luxe. 

(Comissió: gràcies. De tot cor. Us ho heu currat el que no està escrit. Sense la vostra empenta, il.lusió i ganes, no hagués sigut el mateix.). 

On s'han cuidat tots els detalls: des de la música (Robertinhos ets un crack), l'entorn, el photocall (espectacular!), Helena la fotògrafa oficial (aneu a flickr o al seu web a veure els seus treballs).

Les lectures conjuntes, el bookcrossing...

Però sobretot, sobretot, tots i cada un dels assistents.

Jo no tinc les paraules per descriure la llum dels esguards, dels somriures, de tots vosaltres (nosaltres) al llarg de la nit...

Els sentiments, les sensacions, ja ho tenen això. Es viuen intensament i són difícilment explicables..

Estic convençut que altres trobaran les paraules per narrar aquesta nit.

Jo sols us donaré les gràcies per una nit tant fantàstica.

I us deixo tres imatges.

(El Veí invocant els deus blogaires perquè la trobada fos un èxit. Va funcionar!)

(La sala de l'Horiginal i les taules buides. Maniobra del Veí perquè la concurrència li fes cas en els seus monòlegs interminables...)

(Part dels 11 Històries Veïnals, artesanals, escrites pels assistents al Sopar. Aprofito per dir-te, Veí, que jo vaig escriure en la 5 que no ho vaig posar al full...)

Gràcies, de nou, a totes i tots. Gràcies, de tot cor, Veí per tenir l'idea d'aquest sidral tant divertit...

Pensaments innconexes - CXVI -

De va ser genial, van sonar genials, emocions i altres llagrimetes...

De primer demanar-vos perdó. No tinc un smartphone, no vaig agafar cap càmera i el meu telefon fa un símil de fotos:

Això que veieu és la Sala 1 - Pau Casals de l'Auditori de Barcelona, des del seient 3 de la fila 1 del Lateral d'escena.
Damunt l'escenari l'OBC i la Simfònica de l'ESMUC, barrejats, un cop finalitzada l'interpretació de la Simfonia núm. 5 de Xostakóvitx

El meu fill és el xicotet que es troba dempeus al costat del bombo.
No va tenir molt paper: Gong i bombo. Però si escolteu el final del 4rt. moviment veureu, escoltareu, amb quina força "dobla" els timpanis.

Si teniu paciència, i ganes, al TN Migdia de dissabte entre els minuts 50:49 i 51:40, podreu veure la ressenya, a en Miquel al Gong (breument) i a mi allà en la llunyania (si em veieu de debò, teniu un cafè pagat!!!! jajajajajaja)
També és va enregistrar, no sé si per Catmúsica o RNE Ràdio clàssica...


Bé total... Tot aquest rotllo per dir-vos que em vaig emocionar veient al meu fill allà dalt. Quan tot just, fa res, era jo qui el portava a veure i escoltar a aquells que, divendres, l'envoltaven.

Que si, que sí... Que no desconnecto el mode Orgull de pare, ni en broma...

Pensaments inconnexes - CXV -

De formar talents o no, o simplement formar...

Noticia del diari Ara: Més d'una dècada formant talents

Jo no sé si és talentós, si té talent. Si us ben puc assegurar que ningú, ningú, li està regalant res. Viu a l'ESMUC de dilluns a diumenge. Ara, m'entre escric això, és allà estudiant, assajant. Sols ha "descansat" aquest matí.

I per això és per mi, per nosaltres, un orgull saber que ha sigut escollit per tocar en el concert núm. 20 de la temporada de l'Auditori de Barcelona. En la 5à. Simfonia de Shostakovitx.

(Si disposeu de 45 min. aprox.)

I, uns quants dies després, un programa més complex en el concert núm. 22: Blancafort i Bartók.

Tot i que, alguns "prohoms" de CULTURA i EDUCACIÓ d'aquest país al que estem annexionats per força, i segurament deguts a la poca feina que tenen, o a la seva pròpia (in)cultura, aconsegueixin coses com aquestes, (aquí més).

Ara em ve al cap una cançó d'en Sergio Cammariere: Paese di Finti. La va escriure pensant en el seu país, Itàlia. Però, diria que és tant aplicable a aquest que ens toca viure!

Aquí us deixo la lletra:

Paese di finti
(Parole di R. Kunstler / Musica di S. Cammariere -Disc: Carovane (2009))

Questo è un paese di finti
Di matrimoni e scandali in tivvù
Sepolcri imbiancati e dipinti
E noi che non siamo zulù
A volte pensiamo che
Tutto è sbagliato davvero

Non contano più i meriti o il lavoro
Di chi a quest’era triste dà di più
Di un semplice presenzialismo austero
Per camuffar’ l’assenza di virtù

Nessuno ha fatto niente per cambiare
E regna solo ipocrisia
E’ assente la cultura
E si fa sempre gara a chi ruba di più

Possibile che in mezzo a tanta gente
Nessuno poi che veda quanti inganni
Sfilate di cervelli vuoti e il niente
L’han’ fatta da padroni fino a qua

Anni tristi come la tua impostura
Cataclismi sulla magistratura
Nel gioco retto ancora dal sistema
Non si pone più il problema
Nessuno tra di voi che aspiri al vero
In questo strano ministero

Queso è un paese di finti
Di matrimoni e scandali in tivvù
Sepolcri imbiancati e dipinti
Gente che non ne può più
Di stare a sentire soltanto parole e parole

Ma tutti in fila a dare premi assurdi
A chi da qualche nuovo mecenate
E’ stato messo lì per la paura
Che le sporcizie vengano svelate

Così in due giorni nasce un santo
E qualche volta, vedi, poi succede
Che se qualcuno cade giù
Si applaude e si continua in malafede

A fare finta di essere innocenti
Di destra o di sinistra cosa importa
La storia è come un tunnel senza uscita
Ma il palazzo del potere sai che porte non ne ha

Anni tristi e pieni di paura
Equilibrismi di una legislatura
Si vota tutti gli anni per cambiare
Però poi non cambia niente
La frutta costa come la benzina
E non lo trovo divertente

Questo è un paese di finti
Di calcio e di politica in tivvù
Democristiani e leghisti
Ma il sesso rimane tabù
Finchè la notizia di quel presidente in mutande
Fa il giro del mondo e diventa una cosa che fa
Di una hostess qualunque una diva, una celebrità.


En fi...
Procurarem fruir dels concerts...

Pensaments inconnexes - CXIV -

De ritme, ritmes, RITMES....!!!!

El Festival Internacional de Percussió de Catalunya, ha celebrat aquest any la seva 7ena. edició.
El Grup de Percussió de l'ESMUC acostuma a participar.

Aquest any la diferència era que participaven, conjuntament, l'Aula de Música Moderna i l'Aula de Música Moderna i Contemporània.

Com sempre a preus populars. Com sempre molt poca gent...

I per mostra dos botons:

Que si, que si... que també és amor de pare...!

Però que voleu que us digui... A qui no se li mouen els peus sentint-los...?

Pensaments inconnexes - CXIII -

De 24-F...

jo feia força... feia força, us ho juro! Però havia d'aconseguir que no nasqués el 23...!!!
23F!!!

Pobre fill!!! Ja prou que vaig anar jo de festa al 81!

Doncs res. Un cop passat un temps prudencial de les 00:00... Ens va semblar que estaria bé deixar-lo sortir.

I mira... Ja en fa 13 anys d'això...!

Pensaments inconnexes - CXII -

De poesia, dita, ben dita i escoltada...

Gabriel Celaya titulà un dels seus poemes: "La poesia es un arma cargada de futuro". Paco Ibañez la musicà. Fins i tot Serrat l'ha cantat algun cop.
Jo no negaré pas el títol ni el poema, tan necessari de recordar, tan malauradament vigent.

Però si voldria afegir que, la poesia, també és un sentiment ple de vida, d'ara.

Ahir vaig anar al vernissatge que va fer Marta Pérez Sierra (didalet d'ivori) al Barcelona Pipa Club

La primera alegria, trobar-me amb Carme, Elfeelang, Fanal Blau, Mar, Pilar i Rafael.


I després, la màgia.
Hi ha poesia que no està feta, que també, per ser llegida en solitud, en silenci.
Hi ha poesia per ser viscuda, escoltada, cantada.
I sols aleshores, es pot copsar tota la seva força.
La bella potència dels mots.
La tendresa dels silencis.

I si es diu tan ben dit com ho va ser ahir. Quan cada mot més que pronunciat, sembla viscut en aquell moment, pots sentir cada paraula com retruny als dins.

Pots reconèixer els sentits, el sentiment, com propi.

I et deixes portar per la bellesa.
I sols pots commoure't i emocionar-te. Fins la llàgrima.
(com podreu comprendre, a la meva edat, ben gamarús seria que m'avergonyís per emocionar-me davant la bellesa...)

Segurament algú farà una crònica molt més assenyada i acurada de la presentació de boCins, el darrer recull de Marta Pérez. Dirà que la sala d'actes estava plena a vessar i havia gent al passadís.
Que els rapsodes fruïen amb les lectures.
Que la música era original i encaixava com un guant de camussa. Era la cirera del pastís.

Que m'oblido molts detalls, la presentació, el diàleg poètic de Marta i Carmina.
El joc poètic amb els assistents...!!

Jo sols us volia parlar d'una tarda-vespre màgica.
Plena de paraules properes i dolces.
Plena de sentiments únics i meravellosos.

Pensaments inconnexes - CXI -

De impressionistes, pintures i no oblits...

Fa uns dies, un diumenge al matí vam baixar a veure l'exposició dels impressionistes a CaixaForum.

El dos grans eren a la seva i vam aprofitar per apropar-nos amb Albert.

Tot i que era relativament d'hora i feia "fresqueta" hi havia una cua important.

Vaig (vam) fruir molt. M'agrada la pintura en general i els impressionistes en particular: Gaugin, Pissarro, Renoir, Degas...
Les vegades que hem estat a París, no ha faltat la visita a Quai d'Orsay.
És un museu que m'agrada. L'edifici. Les mides. La llum. Com han sabut reutilitzar una vella estació de tren.

Doncs la gràcia de l'exposició de CaixaForum és que els quadres formen part de la col.lecció Clark. I que si no et desplaces finc l'Sterling and Francine Clark Art Institute, Williamstown, Massachusetts, és de difícil veure.

També impressiona veure els petits canvis en llocs on has estat, i que pots reconèixer facilment:

I tot això a que ve? Doncs que, sense donar-me'n, em vaig trobar explicant al meu fill els quadres. El traç. Que, en general són obres que s'han de mirar des d'una certa distància, per poder veure tots els detalls que el traç, els colors, amaguen.
Que la pinzellada, la taca de color, aparentment sense sentit al observar-la de prop, es converteix en un reflex, una ombra, o tantes coses més.

Em vaig trobar explicant, quasi amb les mateixes paraules, el que ja fa un bon piló d'anys, el pare, que dibuixava i pintava molt bé, m'havia explicat segurament davant un llibre de Renoir o Gaugin...

I em va envair una curiosa sensació. Sentint al pare allà amb nosaltres.
Sabent transmetre una mena de testimoni.

Sabent que sabia que, malgrat el 16 havia fet ja tres anys i no havia escrit res especial, no l'havia oblidat en cap moment. Ni a la mare.

I, per un moment em vaig veure al lloc d'Albert i, a banda i banda, als pares...

Pensaments inconnexes - CX -

Concerts, concerts, concerts...

Tenir un músic a la família ja ho té això...
De tant en tant, hi han concerts...

Concert del cicle d’hivern dels Grans Conjunts

Dimecres, 1 de febrer
L’Auditori Sala 1
19 hores.
Entrada gratuïta.

Orquestra Simfònica de l’ESMUC

Programa:

Eduard Toldrà (1895-1962). Commemoració 50è aniversari de la seva mort. Scherzo de "La filla del marxant"
P. Txaikovski(1840-1893). Romeo i Julietta
Robert Schumann (1810-1856). Simfonia núm.3 en mi bemol major, op.97 "Renana"

Desprès una anada a Ginebra, amb el grup de percussió..

I, en tornant...

O sigui que, si esteu ensopits, avorrits, no us espanta el fred, si us agrada la música.
Si no heu anat mai a la sala 1 (gran) de l'Auditori i voleu entrar per la cara...

Si us agraden les percussions (i disposeu de 15€... el festival és el festival...)

Donar suport a les noves generacions de músics, tampoc està del tot malament... Comprovareu que hi ha un món de sacrifici i treball més enllà de "triumfitus" i altres "OTades".

Ah si! I està clar que és "Orgull de pare - Turbo mode: on"

Pensaments inconnexes - CIX -

De Relats Conjunts Chop Suey. 50 relats

Chop Suey, Edward Hopper, 1929

- Va, noia, explica, explica... Què hi ha de nou a ciutat?
- No pinten gaire bons temps... El meu Heigwood està pensant en retirar quasi tot el que té invertit en Borsa...
Les noticies que arriben d’Europa no li fan, gens ni mica, el pes i té por que puguin repercutir, negativament, en les rendes que obté.
Pensa que més val tenir-ho a casa, i que, quan tornin temps millors, ho tornarà a invertir.
M’ha dit que no m’he de preocupar per res. Que, ara per ara, no passarem cap mena de necessitat.
- Vols dir, Gladys, que no és pessimista de mena? Sempre amb aquesta preocupació, per tot... De vegades avorreix una mica...
- Si, potser si... Però és tant adorable...
- I ahir vespre, veu anar al combat?
- Si, noia... aquest espanyol, Uzcudun ... Com va repassar a en Christner. I que lleig que és...!
- Si... exòtic. Com tots el mexicans...
- Espanyol, Hattie, e-s-p-a-n-y-o-l...!
- Mmmmmmmhhh.... Tant se val, vingui d’allà on vingui, no és americà...
- Hattie estimada... Quin dia posaràs seny?
- Has llegit les noticies de Chicago? Quina cosa més esgarrifosa...!!!!
- Si!. No sé fins on arribarem...! I el dia de Sant Valentí..!
- Aquests gàngsters no tenen cap mena de respecte per res... En Carlton volia anar per uns negocis i li he prohibit de forma taxativa...! Encara es trobaria enmig d’un d’aquells saraus...
- Si, si... aquest país cada dia està més revolucionat... Massa immigrants que es creuen els amos... El govern hauria de tenir més mà dura..
- Mmmmhhh... eh...? Si, si... I, aquest any, penseu anar de viatge a l’estranger?
- En Heigwood havia pensat anar a Espanya. Ja hauràs llegit que hi ha l’exposició Universal que fan a una ciutat que es diu... Com era? Bar... Bar...
- Què dius? Què aneu a un bar a Espanya? Nosaltres marxem demà. Estem convidats a la inauguració del pont de Sant Francisco... Com en Carlton té interessos en les fàbriques d’acer... Tantes hores en tren, no m’abelleix gaire...
Però a en Carlton li fa tanta il.lusió...:“El pont més llarg del món. Fet d’autèntic i genuí acer americà..!!” , diu impostant la veu i inflant el pit com un indiot.
- Barcelona! És diu Barcelona... En Heigwood està convençut que pot fer negocis allà. Pel que m’explica, es veu que estan força endarrerits en aquell país...
- Si, els mexicans ja ho tenen, això. I parlen d’una manera tant estranya...!! No se’ls entén res...
- Espanyols, Hattie, espanyols... Espanya... Al costat de... de... Bé, a Europa!
- Fa un parell d’anys nosaltres també vam ser a Europa... A França! Ho recordes, Gladys?
- I tant...! Ni que sigui per la teva detallada explicació del viatge d’anada i tornada... Marejada com una sopa i sense ni poder sortir, quasi, del camarot... Un desastre!
- Ja ho pots ven dir, ja...!
- Ens acabem el te i anem al cinematògraf ? M’han dit que han estrenat una pel•lícula que es diu the Coconuts i que fa tant de riure..
- Ah si? I qui és el protagonista...?
- Uns germans... Marx em sembla...

Música: Let's Misbehave, Cole Porter /Disc: Nipper's Greatest Hits - The 20's