Pensaments inconnexes - LXX -

De sorpreses, impactes i altres llits...

TNC - Sala gran. Assaig general amb públic.
La música és de Lluís Llach.
Van tenir un petit problema al començar, i faltaven, potser, algun ajust de so...

I l'obra... Bé, l'obra...
Albert Pla és el Gran Lectus. És un paper per ell. Canta, actua, toca la guitarra...
Lídia Pujol és Lèctica. El fil conductor. La Narradora. Molt bé.

Però és que...

Alba Sarraute és Kliné. Canta. Balla. Fa acrobàcies. Toca el saxo tenor i el bariton...Immensa.
Íngrid Esperanza, Jordi Gaspart, Fabrizzio Giannini, Ignasi Gil, Claudio Inferno i Armando Rabanera són els Matalàstics. Increibles!

i
Borja Penalba és el músic. Controla les músiques (enregistrades) i en viu toca la guitarra, l'acordió i el teclat.

De què va? Hi ha una història. Un fil conductor. Però no és rellevant (o si...).

L'important és l'espectacle.
Algú podrà dir que li recorda el Cirque du Soleil.... Si, potser... O no..

Si podeu no us la perdeu.
I, si aneu, jo us suggeriria no portéssiu cap idea preconcebuda. Ni del que llegiu de l'obra o hagueu pogut veure o sentir.

Seieu i fruïu. Donen més del que pot semblar. No deixa indiferent i, us ho puc assegurar, ahir els espectadors, en general, estaven entusiasmats.

Dels millors (o el millor) espectacles fets a casa nostra que he vist en molt de temps (per no dir mai, que potser és massa exagerat...)

Com a notes curioses:
Van enregistrar l'obra per fer un versió 3D (una mà  de càmeres que hi havia a la sala)

Em va semblar veure entre el públic a en Gabriel de Naufragiobrer, Escrits del fum i Lletres i paisatges del Baix Llobregat. La llàstima va ser que, a la sortida, em vaig despistar i perdre la possibilitat de fer-la petar  i canviar impressions amb ell.
Des d'aquí una abraçada company.

Pensaments inconnexes - LXIX -

De poesia, text, amb teatre i música... de tardor...

18-11-2009. Teatre Nacional de Catalunya.
20:15. Apareix Joan Ollé a l'escenari. Fa una breu presentació. Remarcant que és l'assaig general.
Parla d'un Espriu "oblidat" en aquest moments. O, si més no, arraconat.

Una obra sobre textos, no teatrals, d'Espriu.

 Com mostra l'imatge del programa de mà, un muntatge de tardor, amb un repartiment de luxe:

I donant la mà a les paraules, com una carícia, la veu de Sílvia Pérez Cruz,  la música de Daniel Espasa (acordió, guitarra, caixa, melòdica...) i les paraules del poeta.

(Tothom Parla / Silvia Pérez Cruz - Las Migas)

Aquí us he deixat una mostra de la veu d'aquesta dona.

És una obra densa. Brillant. Formosa. Que no et deixa indiferent.
1h 45 minuts on passegem per Sinera escoltant la veu de Salom.

Si coneixeu l'obra d'Espriu us la recomano a ulls clucs. Si no és així us pot sobtar o, fins i tot decebre o avorrir.
Dues persones van marxar a mitja representació.
La resta va aplaudir entusiamada.

Ah! Si us agrada el Jazz, escolteu Brad Meldhau o Jacky Terrasson. Pianistes.
Cap dels dos son nouvinguts.
I fan de bon escoltar els capvespres i les nits de Tardor.

Pensaments inconnexes - LXVIII -

De paraules i somriures, coneixences de sempre, al voltant d'una barana trobant una sortida digne...

Segurament la banda sonora podria haver sigut "Qualsevol nit pot sortir el sol".
Els convidats anàvem arribant.
I la sensació era, crec, de complicitat. D'entremaliadura.

Els somriures apareixien sense cap esforç


I va arribar el moment.
L'atenció es va centrar al fons de la sala.

Allà, envoltat de "creients" i de les seves creacions més recents. Amb un esguard ple d'aromes de riu i mar, de terra i muntanya, de cel i curiositat, es trobava el culpable.


Les ressenyes acurades, serioses, de la presentació, les podreu trobar en els blogs d'altres còmplices que van ser-hi.

Jo sols escric aquestes quatre ratlles per agrair a en Jesús Maria Tibau l'oportunitat de compartir taula amb ell.

A tots els que ens vam trobar: Assumpta, Carme, La bocins de lluna, Clídice, El Veí de dalt, Rita, En Gabriel, L’Anna, L’Isabel, La Mortadel·la casolana, Marta Pérez Sierra, en Rafel, L'Elisenda, la Sandra (perdoneu però ara no trobo els vostres enllaços..), i no sé si m'oblido algú.

A tots vosaltres, deia, moltíssimes gràcies. Per ser-hi.

Per venir. Per anar. Per escriure amb tinta digital i lletra de "pal". Pels somriures i els silencis.

Una abraçada a tots.

Pensaments inconnexes - LXVII -

De Barcelona i altres maneres de mirar i sentir...

Frannia i Azarak parlen de Barcelona. Donen una visió, bella i dolça, de casa meva. Perquè per si algú encara no ho sap, malgrat no viure-hi, jo sóc de Barcelona. Perdó!. De la ex-vila de Gràcia.

Els post i les fotos m'han fet pensar sobre com es poden mirar les coses i com podem voler veure-les: amb humilitat, amb il.lusió, amb prepotència, amb intolerància...
Creient que ja ho sabem tot i estem em possessió de la veritat absoluta.

I Barcelona és molt més que el parc temàtic que es creuen els grapats de guiris descamisats i amb barrets mexicans o, fins i tot, molts d'aquest país i del veí.

És cert que els de can fanga, els "kemakos", som peculiars. Com tothom, de fet.
La barreja de sang i cultures que suportem, hem suportat, i suportarem, deixa la seva petja.

Inconvenients de ser el "cap i casal".

Pol·lució, embussos, trànsit, brutícia, gent...

Us heu perdut mai per Horta, Sarrià, la Barceloneta? Per tots aquells barris que un dia van ser pobles al voltant de l'urbs?

Heu patejat Montjuïc més enllà dels llocs habituals? Coneixeu la Ribera, el Raval? Caminat per Ciutat Vella, per dalt i per baix?

Heu comprat mai a la Boqueria, el Ninot...?

Per Frannia, Azarak ,agraint la dolcesa de la seva mirada a ca meva (espero que les meves fotos de ca seva no li semblin gaire tòpiques...).
Per tots vosaltres que teniu la paciència de venir.

Això també és Barcelona:

























(fent click a sobre les podreu veure més grans)
i moltes mirades més...

Pensaments inconnexes - LXVI -

De Namíbia i felicitats, teatres, fotos i altres moments...

Ser lliure
no és fer el que vols.
És no fer el que no vols.
La terra promesa
és aquella on podries
ser acceptablement lliure.
On escriure el destí que t’has triat
només amb el desig,
l’esperança o l’amor.

Vicenç Villatoro - Terra Promesa

És un llibre bell. Qualsevol altre intent de qualificar-lo, seria espatllar el seu contingut.
No és un quadern de viatges. Ni un recull de contes ni de poemes.
O si.
O tot a la vegada. O, tal vegada, res de tot això.
Potser és tornar a veure la vida, el pas del temps, com mai hauríem de haver deixat de fer-ho.
Recomanable cent per cent.

Ha tornat la temporada de teatre i, si estàs un xic amatent, tens la possibilitat d'anar a veure alguns espectacles a preu reduït, ni que sigui a la pre estrena (5€), per gentilesa de Catalunya Radio.

Heus ací els d'aquestes darreres setmanes:

Reposició d'un vodevil clàssic de embolics i "portes" que s'obren i es tanquen.
El van estrenar al març Pep Munné, Àngel Llatzer / Jordi Diaz, Ángel Pavlovsky, Mireia Portas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
La versió actual corre a càrrec de Àlex Casanovas, Santi Ibañez, Mercè Comes, Beth Rodergas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
Hi han moments brillants d'en Santi Ibañez, però en general es fa llarga. Li falta alguna cosa. I és en dos actes... Mitja entrada curta.

Si no la veieu, tampoc perdeu res...


Impressionant! Genial! Boníssima! 1h 50 que passa sense que et donis compte. Tot ple.

És fan dues posades en escena diferents segons el dia. Nosaltres vam anar a la versió de diumenge a les 18h.
Joan Carreras i Lluís Marco immensos.
No vaig veure la pel·licula però crec que miraré d'aconseguir-la. Ni que sigui per comparar.

Si podeu no us la perdeu. Altament recomanable.


Dissabte 26, mentre fèiem temps per anar ha sentir i veure al nostre percussionista preferit, ens vam apropar al MNAC sense estar previst.

La fotografia com a testimoni. Amb tota la força del blanc i negre. Carrets. Òptiques fixes. No importa que estigui desenfocat. O sacsejant la màquina per aconseguir més dramatisme (Capa).

Fotografies quadrades. Amb composicions bellament agosarades, però igualment testimonials. (Taro)

Rita, a la Seva Illa Roja, ja en va fer un comentari genial! No el deixeu de llegir-ho.


Ahir vespre. Sala Capitol.
Al contrari que Boeing, Boeing, 90 minuts que passen volant i amb somriures i rialles continues.

De primer em feia una mica de cosa anar, malgrat la presència de Roser Batalla. Ja veieu el repartiment: Cesc Casanovas i Mònica Pérez.

Res a dir. La hipocresia de les relacions en clau d'humor.

Una molt bona estona i molt recomanable.
Ah! Ahir, entre el públic (poc més de mitja entrada), Amparo Moreno i Toni Soler.

I per últim, un disc:

La darrera aventura de Stuart Murdoch (Belle & Sebastian).

Un só sixties o de començament dels 70's. Pots imaginar-te a Petula Clark, Sandie Shaw o Lulu (per exemple) cantant els temes.

Fa de bon escoltar.

Pensaments inconnexes - LXV -

De passes, llocs, moments...

Sols són unes 50 passes.
Quasi cada dia laborable estic a unes 50 passes.
I miro amunt. Sempre. Tots els dies. Cap a la finestra que reconec.
Com avui. Com fa una estona.

I avui, potser més que d'altres dies, penso que ens capfiquem per pujades o baixades irrellevants.

I avui, ves a saber per que, penso que estimar és fàcil. A cops, dolorós. Però fàcil. Llàstima que, molt sovint, ho espatllem intentant tenir el monopoli, el control total.
I ens omplim el temps amb silencis, mitges paraules, sobreentesos que no porten enlloc.

I tot per què?
Estimar és més fàcil. Més difícil és saber-se, sentir-se, estimat.

No, no us esvereu. No parlo, especialment, o únicament, de mi.

És que sols sóc a unes 50 passes. I és avui.

Penso que, no hauré tancat i obert els ulls, i em trobaré al seu lloc. I no voldria pensar, sentir, en aquell moment, en tot el que he deixat d'estimar. O perquè no em van estimar.

Sols unes 50 passes. Set pisos.

Tot és massa curt, ràpid, per jugar a guanyadors i perdedors. Per fer mal. Per rebre mal.
Per no parlar, somriure, riure, acaronar, besar.

Per no estimar, desitjar-se, fruir. Sense importar gaire el que diran o deixaran de dir.

Tot és massa ràpid i curt.
I les nostres passes podrien ser intenses, "discordants", de colors. O monòtones, grises...

I és que, un cop més, em trobo sols a unes 50 passes i set pisos d'on, avui fa, ja!, un any, va marxar la mare.

Davant d'això, les altres "realitats" que ens inventem cada dia, es tornem força irrellevants. Sols ens acompanyarà l'estimació que haurem donat.

Ara que es reediten les obres dels Beatles remasteritzades, em ve al cap una cançó del Abbey Road:

"And in the end
The love you take
Is equal to the love you make "

No t'oblido, no t'oblidem, mare.
T'estimo.
Et deixo un petonet dolç.

Pensaments inconnexes - LXIV -

De Festa Major, la banda, fa un any...



Ja ha començat la Festa Major de Sabadell com totes, marcada per la crisi... (és el que tocava dir, no? )
Un pregó, fluix, a càrrec d'en Franciscu del Cor de la Ciutat (que és fill de Sabadell!!!)
Actuacions per la ciutat, per, més o menys, tots els gustos.

Ahir una que em va cridar l'atenció:
"A la lluna de Broadway", Mercè Martínez (la recordeu de Porca Misèria?) amb la Banda de Sabadell dirigida pel mestre Bernat Castillejos.
Peces de Willson, Brooks, Vera Lynn, Kurt Weill, Gershwin...

Algunes instrumentals, altres cantades per la Martínez (molt bona veu!!!). Presentant totes les peces amb una explicació acurada i entretinguda. Sortint d'escenari en els instrumentals per deixar el protagonisme a la Banda.

Riallera, simpàtica. Sense problemes per deixar-se fer fotos, va ser un gran concert.

I especial...

Si mireu la foto següent veureu, darrera un fagot, un xicotet de 17 anys, amb ulleres i corbata. No s'aprecia, però està tocant els timpanis:

Al final, en l'únic bis que van fer, el públic i la banda vam cantar, amb ella, una versió en català de We'll meet again, de Vera Lynn.

La lletra era al programa de mà que havien repartit.

Si teniu present la pel.licula de Kubrik Dr. Strangelove (Telefono rojo? Volamos hacia Moscú), és la cançó que sona al final, quan tot salta pels aires...

Sona així

I la lletra ve a dir:
"Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol.
Si tu somrius, jo entendré el que em dius,
que ens abraçarem de nou
sota el cel blau.

Dóna records a tothom,
aviat tornaré
i podrem somniar.
I si ara, en marxar,
quasi em poso a plorar,
només hem de cantar:

Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol."

Sé que, la lletra es pot aplicar a molt sentiments. A moltes sensacions.

Sé que algú ho podria llegir i prendre-ho quasi com alguna cosa personal...

A mi, personalment, m'ha fet pensar en una altre cosa...


Dilluns 14, farà un any que va morir la mare.

Diuen que, amb el temps, aquestes dates s'obliden. No em faria res. Prefereixo recordar la del seu aniversari, o el seu sant (d'aquí no res...)

Aquesta cançó, sense voler-ho, m'ha portat a ella..

Pensaments inconnexes - LXIII -

De anys que passen...


Avui, 17, en fa 17...

Pensaments inconnexes - LXII -

De vacances, moments, canvis, llunyanies...

Passar del Nord al Sud.
De la verdor fresca (13, 14, 16 graus al matí) de la Selva Negra a la xafogor, de vegades irrespirable, de la Mediterrània.

De verds a blaus.

De silencis i desconnexions a connexió puntual i puntualitzacions dolces.

De Mac a Pc...

He sortit descalç, sobre l'herba, i entre el cant d'uns grills, el vol dels muricecs i la contaminació lumínica he aconseguit veure algunes "llàgrimes"... He tingut sort....

Fullejo ràpidament les cases amigues.
La necessitat d'escriure.
La necessitat de desconnectar.

Veure. Sentir. Beure altres moments, altres colors, per retornar amb aire nou a la mirada.

Seure i escoltar com es projecta, calidoscòpicament, la vida davant nostre.
Potser no faria falta prendre res.

Sols ser-hi. Sols per uns moments.

El retorn s'albira en una llunyania propera....

Pensaments inconnexes - LXI -

De novenes, zen, arrugues i cases de cors trencats

"O Freunde, nicht diese Töne!
Sondern lasst uns angenehmere
anstimmen, und freudenvollere"
Friedrich von Schiller

Així comença la part coral de la Novena Simfonia de Beethoven.
Hem anat aquest matí i se'm fa difícil fer-vos una crònica.
He sentit comentaris que ha sigut una versió massa romàntica. Que la Novena ha de ser més forta...

Jo l'he trobada zen.

M'agrada Eiji Oue com director. Més que dirigir l'orquestra, interpreta la partitura com la resta dels músics.
Marca els temps, dona entrades amb una mirada, abraça, acarona, somriu, frueix... i la música flueix tendra i dolçament.
I, els que encara són la seva orquestra, respon. No espereu trobar la freda perfecció germànica dels enregistraments més coneguts.
Avui ha hagut passió, sentiment, estimació, ganes de donar-se (segurament és un dels seus darrers concerts)...

I l'Orfeó Català ha estat immens!! Amb una força (no de potencia, si no d'interpretació) admirable. Crec que mai l'havia escoltat així.

Alguna cosa màgica ha tingut el concert perquè hem sigut molts els que, dempeus i aplaudint, teníem llàgrimes als ulls.

Segurament al web de Catalunya Música en algun moment o altre es podrà trobar el podcast.

Ah! A la tercera sortida a saludar (ben bé ho ha fet, amb els solistes, unes 6 vegades) ha substituït l'esmòquing blanc per la samarreta del Barça. Amb el 10 de Messi a l'esquena i una bufanda, fent-la voleiar.

I d'esquena al públic, senyalava la senyera que porta al coll la samarreta.

Crec que Oue, ens estima i s'ha sentit estimat aquí. Tant de bó torni aviat.

---------

Desprès del concert al Salò del Cómic.
Força més trist que d'altres anys. La crisi?

Sigui com sigui he trobat una petita joia que no et deixa indiferent.

Podria semblar que parla del Alzheimer.

Parla de com ens fem grans. De la vellesa.
Al començament hi ha una cita:
"El núvol no desapareix, es converteix en pluja" -Buda-

Impressionant. Tendra. Dura.

Us ho recomano.

---------

Fa unes setmanes vaig anar al TNC a veure "La casa dels cors trencats".

No ens enganyem: 3 actes, 195 minuts (60+10+70+20+35).
El segon acte, més plé de monòlegs es fa un xic dur. I sort que l'obra comença a les 20:00h com tota la programació d'aquest temporada.

Però és una obra molt i molt bona.
Pep Cruz, Carme Elías, Abel Folk, Artur Trias, Pep Anton Muñoz, Carles Sala, Santi Ricart, Anna Ycobalzeta i Carme Fortuny controlen una obra que aparentment parlant de com impedir un casament, en realitat parla d'esser humans.
D'estimar o ser estimat.
De trobar sentit a la vida.

Ple de frases brillants. D'idees genials.

George Bernard Shaw, crec, és l'unic escriptor que ha guanyat el Premi Nobel i un Oscar. Aquest per la adaptació de Pigmalió com ha guió cinematogràfic.

Una obra molt recomanable.

---------

Ah!
Joan Maragall va interpretar, així, els versos d'Schiller:
"Germans: a fora tristeses! Altres
cants més joiosos entonats ara sien,
de joia ressonant"

Pensaments inconnexes - LX -

De temps, de flors, de silencis...



Avui he pujat a Girona. Al temps de flors.
No he esta gaire per la feina. He fet poques fotos pel que és habitual en mi.

No he pogut compartir la visita amb el meu estimadíssim follet.
Vaig entendre que ja no seria i, al aparèixer aquesta oportunitat amb poc temps no vaig pensar a dir-li res.

I avui, tots dos érem a Girona i no ens hem trobat. Espero em sàpiga perdonar.

Tampoc anava sol. Tenia una llum dolça que m'acompanyava. Però tot i així, no he estat per la labor.

Ahir. Ahir em va envair un desig, una necessitat boja, irreal.

Aquest any serà el primer. El primer on no sonarà el telefon.

On, no sentiré: "Per molts anys, rei. Què, ja creies que no ho recordava, oi?".
I de fons, si s'esqueia: "Per molts anys! Que ho passis molt bé!"

I no sé si, el meu subconscient, em va trair ahir. I avui.
I no sé si he sigut gaire bona companyia.

I sé que he aixafat la darrera part del dia.

Ahir, no sabia on sortir a trobar-vos.
Ahir, mare, pare, necessitava sentir-vos. Ni que hagués sigut barallant-vos.

Us he portat una rosa de Girona, pares.

Una sola. Blanca.

Com ahir, com avui, tinc els dins.

Us enyoro.
Us estimo

Pensaments inconnexes - LIX -

De primavera sense roses, heures ni altres plantes...

Aquest roser

i aquestes fulles

i la pluja

i el cargol
ha desaparegut en dos dies.

Residien al pati del veí. Un pati un xic feréstec des de que es va separar de la dona. Ell es va quedar amb la casa, el fill i una gossa.
Fa uns mesos va marxar amb la seva companya actual a viure a un altre lloc i va deixar la casa al seu fill i la novia d'aquest.

En dos dies, amb l'ajuda dels col·legues han desaparegut heures, llorers i, fins i tot els rosers que ja tenien alguna rosa primerenca i eren curulls de poncelles.

És curiós, però he sentit com un mal al dins i, ara, hi ha una buidor transparent i freda al pati.

Pensaments inconnexes - LVIII -

D'Itàlia, França i altres cançons d'hivern...

Ahir em vaig fer amb dues joies. Particularment belles. Peculiarment tardorals o hivernals.

Parlo de les darreres obres d'en Paolo Conte i de Jane Birkin:


És difícil explicar-vos totes les onades de sentiments i sensacions que m'han envaït escoltant aquestes meravelles, tant semblants en el fons que no en la forma.

Un Conte quasi hermètic. De vegades veient Tom Waits a l'horitzó. Però sempre líric.
La dolcesa de la Birkin i la seva veu rogallosa.

I un sentiment que plana en tots dos. Com de final. Com l'hivern.

Escolteu-los de nit. Quan ja els sorolls han minvat. Quan sols ells i els seus músics us poden parlar a cau d'orella.

No penseu que són especialment intimistes. Però, per mi, perden amb la llum del sol.

Son tardorals.

I si podeu i us compreu els cd's, podreu veure els dibuixos d'en Conte i les fotos de petita de la Birkin.

Us els recomano a ulls clucs.

Pensaments inconnexes - LVII -

De barbers, versions i altres cantants...



Qui no coneix l'història d'en Sweeney Todd, el barber diabolic de Fleet Street?

Fa ara un parell d'any en Tim Burton en va fer una pel·licula amb en Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, que us he de dir no he vist encara.

La reposició d'aquest muntatge ens arriba del Teatro Español i per tant és en castellà.
El repartiment és quasi el mateix del original: Vicky Peña i Joan Crosas com la Sra. Lovett i en Sweeney Todd. I la Peña es continua menjant a tothom dalt de l'escenari. Quan ella hi és eclipsa a tothom.

Joan Crosas no se si és que no tenia bon dia o, simplement, que ja comença a estar gran, però el vaig trobar amb una veu justa, apagada. El recordeu fent de Hassem a Mar i Cel? Amb aquell blues que cantava? Doncs no... no va projectar aquella veu en cap moment.

Fa quinze anys de la primera versió, en català i amb en Constantino Romero. Va tenir tant d'exit que l'autor, en Stephen Sondheim va venir a veure-la.
Expliquen que va quedat meravellat. Es va fartar de fer declaracions dient que era la millor posada en escena de la seva obra s'havia fet mai.
I al finalitzar l'obra va anar a sopar amb tota la companyia i participants, pagant ell.

Va guanyar 12 premis i l'any 97 es va fer la primera versió en castellà que va guanyar 4 premis MAX.

És un gran espectacle, amb 11 músics tocant en viu.

Però jo, personalment em continuo quedant amb aquesta versió: (i no sols per que era en català)


I per mostra dos butons:

Pensaments inconnexes - LVI -

De exposicions, pintors i no oblits...



S'ens va presentar l'oportunitat d'anar a una visita comentada, dimecres, de l'exposició de Sorolla a MNAC.
Si us agrada la pintura, jo us recomanaria que anéssiu. L'entrada és gratuïta i hi han visites comentades també de franc. (Més informació aquí)

Les pintures que es mostren son impressionants. No tan sols pel format, que és enorme, si no per veure un Sorolla que està més enllà de dones caminat per la platja, o nens despullats jugant a la sorra.
Poder apreciar de ben aprop que, els blancs son qualsevol cosa menys blancs purs.
Copsar com era capaç de donar "vida" a les seves imatges amb un traç llarg i, aparentment, poc definit.

I fixar-nos com tenen una composició que, avui dia, podríem anomenar "fotogràfica": figures incompletes, centres d'atenció fora del quadre, personatges que ens miren descaradament o mig d'amagat...

Vaig fruir molt. Moltíssim.

I sense poder evitar-ho, em va venir al pensament, als dins, el sentiment que, el pare, també hauria gaudit. I el vaig sentir ben aprop.

Doncs això. Si podeu aneu.

Pensaments inconnexes - LV -

De aniversaris i altres llunyanies properes...
60.
És el nombre d'anys que avui (16/3), ha fet el xicotet aquest de la foto en blanc i negre, que fa pinta d'estudiant de Eton (o qualsevol altre escola britànica) i que aguanta a l'enano malcarat de blanc (jo).

60.
Els anys del meu germà.
Un germà al que envejo la seva visió de la vida.
Un germà que (penso que igual que les nostres germanes) no ens fa falta dir-nos cada dia que ens estimem. Simplement per que estic convençut que ens sabem.
Que sabem que hi som.

Dissabte ho vam celebrar. Fins i tot amb connexió de videoconferència amb Hefei (Anhui, Xina).

Sé que el regalet que es va trobar li va fer il.lusió.

A mi em va fer il.lusió sentir-lo aprop després de 49 anys.

Compartir fotografies (malgrat sigui de Canon!, ningú pot ser perfecte, rei...) i riures.
Simplement poder ser, desprès de tot, malgrat tot, al teu costat.

T'estimo.

Pensaments inconnexes - LIV -

De Battiato i flors...

M'han portat això de Roma

M'ha fet moltíssima il·lusió (a part d'una mica d'enveja, ja que elles el van veure en viu...)

Com es pot apreciar està signat per en Franco Battiato i el guitarrista de la gira, Davide Ferrario.

A l'igual que els Fleurs i Fleurs3 és un recull re-interpretació de cançons "clàssiques".
I amb uns convidats de luxe: Carme Consoli, Antony d'Antony and The Johnsons, Anne Ducros, Sepideh Raissadat i Juri Camisasca.

És "aquell" Battiato...

A les portes de la primavera, malgrat avui encara és hivern, m'ha aparegut unes flors a casa que no esperava.

I quan això passa sols pots somriure.

Pensaments inconnexes - LIII -

De somriures sota un plugim esmicolat, núvols, boires i altres follets...

Avui he acompanyat a un grupet de noies fins l'aeroport de Girona. Han marxat 4 dies a Roma.

Aprofitant el fet, he agafat la màquina i, veient el dia que feia, he anat a fer una volta cap a l'interior.

I bé. Quan un surt a passejar per La Garrotxa, ja és normal que et passi això:



S'apareixen follets entremaliats, riallers, elegants...

I el que semblava un dia gris i tristoi, es transforma en un matí ple de llum i de màgia.
El temps s'atura i s'estira.
Es parla de tot i res.

Brollen somriures i riures.

Es frueix dels silencis trencats per gossos que borden, ocells que canten, gotes que saltironen i ballen damunt les fulles, la roba, el cabell...

I les complicacions del dia a dia desapareixen entre el corrent d'un petit riu.

Ha sigut un gran matí a l'espera d'un dia ple de flors.

Pensaments inconnexes - LII -

De anar caminant al tros, aniversaris i altres...



El meu nou client em permet anar caminant al treball molts dies.
Un passeig de 20/25 minuts.

Procuro passar pels carrers menys transitats, els que encara conserven una certa identitat. Per davant dels safareigs públics, de les antigues escoles.

Normalment porto engegat l’mp3 i em concentro en veure els rostres que em vaig creuant. Observar les seves expressions: atrafegats, inquiets, adormits, riallers... Arraulits dins els abrics els matins de fred.

Com anar al tros...

Tampoc farà tants anys que la gent creuava aquest verals, ara urbanitzats i “normalitzats”, per anar a fàbriques i horts.

El quadre del pare m’ha fet pensar. En el fons sempre anem al tros a vinclar les espatlles d’una manera o altre.
De vegades més plaent. D’altres més a contracor.

I no m’atreviria a fer classificacions.

És curiós que el pare escollis aquest paisatge. És com un element recursiu. Sempre, d’una manera o altre a tornat al Delta.

Sempre, en un moment o altre, tinc la necessitat del Delta.

Serà genètic?



Avui, aquest bitxo, rialler, poca-vergonya, dolç, carinyós, fa 10 anys...

Buuuufffff! 10 ja! (i 17 i 21...)

M'estic fent gran...

Pensaments inconnexes - LI -

De nits de teatre i altres estones de riure...

Hem anat a la pre-estrena de L'inspector, de Nikolai Gógol, al TNC. En una versió lliure de Jordi Galceran dirigida per Sergi Belbel. (gràcies un cop més CatRadio!)

Està considerada com la millor obra teatral del autor i una obra mestra del drama satíric. L'obra retrata amb ironia l’estupidesa i la cobdícia dels càrrecs i mandataris de les províncies russes. I, pel que es veu, es va muntar un bon rebombori, especialment a San Petersburg, a la seva estrena.

L'obra impecable. Un muntatge encertat en el ritme i l'interpretació. En cap moment decau l'interès.

I amb un repartiment superior on destacaria la feina de Lluís Soler, Anna Güell (immensos) i Ernest Villegas. Sense oblidar en Jordi Banacolocha i la "parella (més) còmica" formada per en Carles Martínez i Xavier Serrano.

Dues parts de 1h 20 i 1h 10 més 30' de descans... que passen volant enmig de somriures, riures i riallades.

I si no me creieu, li podeu preguntar a l'Anna Lizaran que seia dues butaques més enllà i reia de no parar...

Jo us la recomano sense cap mena de contraindicació.

(Clar que també podria ser que m'hagués fet molta falta riure...)